Un dels èxits de la temporada passada de la Sala Àtrium, Broken Heart Story, escrita i dirigida per la finlandesa Saara Turunen, arriba a La Villarroel. Una història amb aires de conte per adults que ens endinsa al debat entre una escriptora amb bigoti i la seva ànima: una artista ha de crear art transcendent sobre grans temes –masculins–, o lliurar-se al rol de dona que estima?
«Allò personal és polític», reivindica des de fa anys el feminisme. La directora i dramaturga Saara Turunen, que ja va presentar Puputyttö (la chica conejita) i The little jesus anteriorment a Barcelona, confessa que, abans d’escriure Broken Heart Story, buscava fer un “text important”. I això volia dir parlar sobre mort i capitalisme, “res de «bajanades» sobre sentiments”. Després d’un viatge a Mèxic i d’endinsar-se en aquest autorretrat que ha acabat sent l’obra, “ja he superat aquest pensament i ho tinc clar: no hi ha tema més polític que l’amor”, assegura.
OBJECTE O SUBJECTE?
Broken Heart Story planteja el dilema d’una dona artista –l’èxit professional versus el personal– a través de múltiples veus: la mateixa escriptora amb bigoti (Carla Torres), la seva ànima (Patrícia Mendoza), i un cor brechtià (Pepo Blasco, Vero Cendoya, David Menéndez, Carmela Poch) que pren la força de la societat i es desdobla en infinitat de personatges que surten, alhora, de la mateixa escriptora, com en un joc de nines russes.
La història comença quan l’escriptora –”que vol ser important, seriosa i creïble”– troba en un armari la seva ànima perduda –una dona frívola que, a més, resulta ser d’aquelles que veu el món de rosa–, i aquesta comença a explicar-li la història d’un amor perdut.
Les dues dones, a parer de Carla Torres, es debaten entre ser objecte o subjecte, entre allò que la societat espera: una dona silenciosa i dòcil, o una artista que pren les seves pròpies decisions. Dubtes i dilemes que surten, sense recança, de la mateixa autora: “Les dues dones són part de mi. He intentat ser tant sincera com he pogut. Fer art té a veure amb entregar-se”.
«NORDIC DRAMA»: CONCÍS, PRECÍS I NET
Torres i Mendoza, que ja havien treballat amb Turunen a The little jesus i Puputyttö, elogien l’univers particular de Turunen: “aconsegueix crear una atmosfera de conte, com si fos una pel·lícula del Tim Burton, i l’embolcalla amb la música i la il·luminació, que l’acaben convertint en un carmelet”. El músic Cesc X. Mor, responsable de la banda sonora, explica que Turunen té una manera de treballar completament diferent a la d’aquí, molt cinematogràfica i detallista, on “la música fa de coixí de l’obra” i n’estalvia l’obvietat. “Crec que el teatre és més ric quan mostres a través de les imatges, sense evidenciar-ho a través del text”, defensa Turunen.
L’actor David Menéndez en destaca allò que, entre l’equip, han anomenat «nordic drama»: una interpretació precisa i neta on el més difícil ha estat aprendre a contenir-se i eliminar tot allò que tenen de mediterrani. “M’agrada que hi hagi molt poca expressió”, reconeix Turunen. No ha estat l’únic repte. “Jo no sé fer teatre sense diners”, els va dir de bon principi la directora, que ha estrenat el mateix text en formats més ambiciosos a Finlàndia i Lituània. “Tranquil·la, nosaltres hi tenim el cul pelat”.
Text: M. Rubia
