Sovint s’ha criticat que als grans teatres no s’hi veuen prou obres d’autoria catalana contemporània. Per sort, però, hi ha petites sales que temporada rere temporada, mantenen la seva aposta pels autors catalans, i obren la porta a que es puguin representar més enllà de casa nostra.
SALA BECKETT: L’ÚLTIMA TEMPORADA A GRÀCIA
Aquesta és l’última temporada de la Sala Beckett a Alegre de Dalt. Les obres al Poblenou estan pràcticament acabades i caldrà fer el trasllat. Aquesta és, doncs, una temporada especial i Toni Casares, director de la sala, ha volgut iniciar-la donant espai a tres de les companyies actuals “més interessants”: La Calòrica, La Ruta 40 i La Virgueria. “De la generació actual de companyies és interessant el respecte absolut per allò que els ha precedit, la maduresa malgrat la joventut i la consciència i respecte que tenen per la figura de l’autor”, explica Casares, “a més de l’aposta per a noves formes de producció i relació amb els espectadors, de les que hem d’aprendre”. Aquesta consciència es tradueix en la incorporació de l’autor a la companyia o al procés creatiu. Com fa La Calòrica, que després “d’haver-los perseguit durant força temps”, obren temporada amb Bluf, de Joan Yago. Un text que, a través de 12 personatges ben diferents, ens mostra com avui vivim cada tria com a una petita pèrdua, l’oportunitat perduda d’una experiència més estimulant. Uns personatges que surten en busca de la felicitat, del seu petit paper d’heroi, però que s’hauran d’adonar que “no es pot guanyar un premi Pulitzer i alhora ser el nou Kurt Cobain”.
Més tard arribarà el torn de La Ruta 40 i La col·lecció, de Harold Pinter, que ja s’ha pogut veure al Festival Grec i a FiraTàrrega. El text, un dels menys coneguts de l’autor, mostra “l’ús que fan les persones d’una veritat en benefici propi”, explica Albert Prat, el director. Així, el que comença com una veritat absoluta, mica en mica es va desmuntant. Com una partida de cartes, els protagonistes, Stella, James, Bill i Harry, mouran fitxa i utilitzant el llenguatge per atacar-se en el que es converteix en diversos triangles de desig sexual. I ja al novembre serà La Virgueria qui presenti el seu nou muntatge, Snorkel. Un text d’Albert Boronat escrit a partir de les improvisacions amb els actors i que, a través de l’humor negre, vol explicar com vivim la realitat avui, “com ens relacionem a través d’un like al Facebook” o com ens mirem les coses que ens agraden “sense els nassos de submergir-nos-hi fins al fons”.
SALA FLYHARD: QUE L’AUTORIA CATALANA CONTEMPORÀNIA VOLI
La Sala Flyhard és aquella sala petita de Sants, diminuta, on tot passa extremadament aprop. Diu Carol López, que aquesta temporada hi presentarà Sunday Morning, que és aquí on s’han programat les dues obres més potents que ha vist últimament. Potser per això feia temps que pensava que aquella peça que havia escrit per al Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta, tenia el seu lloc allà. Però no ens avancem. Abans, Marc Artigau hi presenta Caixes, una història plena de quotidianitat que comença com una comèdia romàntica, amb una parella que decideix mudar-se, però que anirà derivant cap a un lloc ben diferent. I és que en aquesta mudança hi perdran totes les seves caixes, tot el seu món i, en el seu lloc, n’apareixeran unes altres (dels veïns del davant) amb les que decidiran començar una nova vida. Rubén de Eguía, Meritxell Calvo, Aina Calpe i Santi Ricart seran els encarregats de donar vida a aquesta peça enigmàtica dirigida per Montse Rodríguez.
Com en les anteriors temporades -i ja n’hi van set-, la Flyhard aposta per la producció de textos catalans contemporanis inèdits. Però, com ja van començar a fer la temporada passada, hi programen una companyia convidada, amb una peça ja estrenada. En aquest cas és la Cia A trois teatre i el seu Ricard de Tercer de Gerard Guix. “La història parteix de la premissa d’unir l’obra Ricard III de William Shakespeare amb els adolescents que arriben un dia armats a classe i maten els seus companys d’institut”, explica Guix. El jove Quim Àvila dóna vida a en Ricard, l’adolescent tímid i introspectiu que passa hores tancat al garatge de casa.
Una de les novetats és el cicle Més que una lectura, que es farà entre muntatge i muntatge durant quatre dies. L’objectiu és donar a conèixer alguns dels textos que els arriben a mig camí entre la lectura dramatitzada i un muntatge acabat. Al novembre serà el torn de Jordi Centelles i el seu thriller Es fa fosc, més tard s’hi veurà Fahrenheit 1076 d’Artur Rodríguez. D’altra banda, produccions de la temporada passada com Mata el teu alumne o New Order faran gira. Tortugues: la desacceleració de partícules, de Clàudia Cedó, a més, farà temporada al Club Capitol durant dos mesos. I és que, com reconeixen: “per poder viure, necessitem fer gira”. I aquest objectiu centrarà gran part dels seus esforços, amb un salt endavant afegit: La Pols es podrà veure a Madrid com a Cenizas i la idea és que, si funciona, no sigui l’única producció que faci el pont aeri.
TEATRE TANTARANTANA: LA CASA DE LES COMPANYIES
“La nostra voluntat és oferir un teatre obert als creadors que esdevingui un generador de nous públics, no un mer aparador”, explicava Roberto Romei, director artístic del teatre. Entre l’Àtic 22 i els Baixos 22 s’hi podran veure fins a 79 espectacles, on s’hi inclouen espectacles familiars, projectes comunitaris al Raval i el Poble Sec, les companyes convidades i El cicló, el projecte de companyies en residència que enguany acull novament La Casa Real i La Calòrica, i s’hi incorporen La Minimal, La Ignífuga i Dara Teatre.
Woyzeck caducat, que intenta esbrinar què ens pot passar (o ens ha passat) si l’educació es transforma en formació de gent funcional, soldats per afavorir els mercats, és l’espectacle encarregat d’obrir la temporada. La Danesa hi portarà el seu segon espectacle, La distància entre el llamp i el tro, un drama apocalíptic amb amor i intriga. La Peleona fa el triplet amb Una paret blau-cel, La Podrida i L’efecte perfecte. Dara Teatre, després del seu pas per Madrid, tornarà amb el seu iMe, una comèdia que ens situa en un futur no gaire llunyà on l’evolució de les xarxes socials ha substituït tota forma de comunicació no verbal, i més tard estrenarà Mars Joan, una comedy-show que intenta esbrinar per què algú pot voler anar a Mart per no tornar.
Una gran part de les companyies aposten per textos propis. També la sala vol fer enguany una aposta per l’autoria contemporània i ha signat un conveni amb sis països, entre ells Colòmbia o el Brasil, per tal que hi arribin els textos de dramaturgs catalans i espanyols, en aliança amb altres espais teatrals com el Teatro del Astillero de Madrid.
Text: Mercè Rubià
The Mamzelles Teatre