Annie Baker, una autora per descobrir

Mercè Rubià

L’Espai Lliure es converteix en un centre cívic on Isabel Rocatti, Aina Clotet, Eduard Farelo, Jordi Martínez i Elena Tarrats fan classes de teatre. Juan Carlos Martel porta amb ells l’èxit internacional d’Annie Baker, Joc de Miralls, per primer cop a Barcelona.

TEATRE_BARCELONA-joc_de_miralls-REVISTA_3

Sembla ser que el director Juan Carlos Martel és un bon descobridor de textos. Si a la presentació de L’efecte a la Sala Beckett els Sixto Paz li agraïen i lloaven la seva generositat en descobrir-los Lucy Prebble, al Teatre Lliure tots els actors reconeixien haver quedat fascinats amb l’autora de Joc de Miralls, Annie Baker. Una autora que segons Martel o serà un bluf o un geni perquè, entre altres coses, l’any passat va guanyar el Premi Pulitzer amb només 33 anys i “el Pulitzer només el guanyes si tens molts contactes, si ets molt bo, o ambdues coses alhora. I jo crec que ella és molt bona”. A més, des que el 2009 es va presentar Joc de Miralls a Broadway, ha estat un boom i les seves obres s’estan estrenant arreu del món, des de Singapur a Moscou, passant per l’Argentina.

I què té d’especial aquesta autora que volen els seus textos arreu? Per Martel hi ha diversos motius. Un, que per a ella qualsevol conversa del carrer és susceptible a ser teatral. Una altra no menys important és que, sense renunciar a la tradició teatral, posa les seves escenes al nivell d’atenció del públic actual, acostumat a fer diverses coses alhora i estar pendent d’aparells tecnològics com la tauleta o el mòbil. No li sap gens de greu dir que escriu teatre pel públic i per això mateix intenta situar-les sempre a llocs on l’espectador podria ser-hi. A Joc de Miralls, per exemple, situa l’acció a un centre cívic, on un grup de persones fan classes de teatre. Curiosament, però, utilitza moltíssims silencis, i es podria comparar amb autors no contemporanis com Txekhov o Pinter, perquè la seva obsessió pels silencis arriba al punt d’acotar quants segons ha de durar un silenci curt, quants un silenci llarg i quants una pausa. I això ho fa, entre altres coses, “per provocar intencionadament la incomoditat del públic i de l’actor”.

TEATRE_BARCELONA-jocdemiralls-REVISTA_2

Aina Clotet va quedar captivada per l’autora des del moment en què va llegir l’obra, i reconeix que a partir d’aquell moment va sentir “obsessió” per descobrir-la i es va posar a llegir entrevistes i articles sobre ella. “Ella diu que ‘totes les persones són brillants i són idiotes’ i escriu així els personatges, lúcids però que també fan el ridícul”, explica l’actriu, que considera que per això “hi ha aquesta incomoditat”. Per ella, una altra qüestió important de la seva obra és que porta al límit la conversa, “es nota que ha passat moltes hores escoltant com parla la gent”. De fet, explica Martel, Baker és professora de la Universitat de Nova York i quan un alumne li diu que no sap què escriure, respon enviant-lo a l’Starbucks a escoltar converses. Per Eduard Farelo, l’autora “intenta traslladar la vida real a l’escenari, posant la lupa a les petites coses del dia a dia que passen desapercebudes” però ho fa amb “una partitura excepcional”.

Però què hi passa, a Joc de Miralls? Ni director ni actors avancen gaire perquè, segons Jordi Martínez, és una obra “amb moltes capes i amb un codi que cada espectador ha d’anar descobrint per si mateix i que el que el porta a veure què està passant”. El poc que us podem avançar és que hi veureu una un fuster, una jove a punt d’entrar a la universitat, una suposada actriu i una professora i el seu marit, que durant cinc setmanes d’estiu fan classes de teatre -més terapèutiques que professionals- en un centre cívic. Martínez assegura que tot i que “les persones som conflictes amb potes i molt hàbils per dissimular-ho” a cada escena que passi anirem descobrint alguna cosa nova de cadascun d’ells. El to, diu Martel, no serà de tragicomèdia, sinó de comitragèdia, perquè tot i que comença com un joc, a mesura que s’obrin els personatges la cosa canviarà. Isabel Roquetti també ha destacat aquesta evolució dels personatges que, en veure’s al mirall dels altres, aniran prenent consciència. “Veure la idiotesa en un altre i reconèixer-la en tu, et fa transformar”, diu l’actriu, que assegura que és tot un repte perquè Baker no t’encamina com altres autors cap a una conclusió, sinó “al que més s’assembla a allò que vivim quotidianament, un ritme que t’impedeix tenir temps d’arribar a conclusions”.

Text i foto de la roda de premsa: Mercè Rubià / Fotos de l’obra: Ros Ribas

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats

Barcelona s’omple de Nadal

Durant catorze dies la Plaça de Catalunya i la Plaça Universitat acolliran el Barcelona Festival de Nadal. Una programació per a tot tipus de públics on les arts escèniques es […]

Recitar Shakespeare cuinant una truita

Oriol Pla és un dels joves talents més cotitzats al nostre país. Quan tot just acaba d’estrenar als cinemes Girasoles silvestres, de Jaime Rosales, i de reposar un altre èxit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!