Un fantasma visita les parelles quan l’amor es converteix en abús. Analphabet és un ens espectral “travessat per la ferida i atrapat en el passat” tal com el presenta Alberto Cortés. Potser precisament per això, afegeix el director i dramaturg, és capaç de “posar una mica d’ordre o, sobretot, d’oferir ajuda o consol” enfront del maltractament.
Un dolor que transcendeix la racionalitat
En l’univers artístic de Cortés, res és casualitat. Analphabet —‘analfabet’ en alemany—, explica, “havia de ser el nom del fantasma” atès que respon a una doble voluntat metafòrica. D’una banda, permet allunyar-se de la racionalitat per fer valdre “la construcció emocional de tota la relació amorosa, que no es pot explicar amb paraules”. De l’altra, beu del pensament d’Anne Carson i José Bergamín, que assenyalen com “l’alfabetització va deixar fora moltes expressions que la poesia era capaç de transmetre” i vinculen l’analfabetisme a la poesia.
La influència de la poesia del romanticisme alemany impregna profundament la proposta. “Vaig connectar amb autors com Goethe, Hölderlin o Novalis, que parlaven d’aquesta relació passional amb l’amor i amb el paisatge”, recorda. A més, el paisatge natural al qual ens convoca Cortés no és un escenari neutre: “sempre escric des de coses que m’han travessat”, admet. En concret, revela com “Euskadi és el camp de batalla de la història d’Analphabet , és el lloc de procedència del seu estimat”. Aquest relat íntim també ens transporta a altres escenaris que tenen a veure amb el recorregut personal de l’artista com les platges d’Andalusia o d’Astúries.
Abraçar la vulnerabilitat com a font de sanació
La necessitat de prendre vivències pròpies com a punt de partida de l’art, també el porta a abordar una realitat invisibilitzada: la violència intragènere dins de les relacions queer. Entre persones del mateix gènere, relata, “també es reprodueixen dinàmiques violentes”. Coneix de primera mà com les dissidències “continuen marcades per una herència patriarcal”. Fins i tot fora del terreny de l’heteronormativitat sovint s’hi disputa “una lluita de poder entre dos homes que estan imposant la seva vàlua o el seu poder”. És una qüestió, denuncia, que tot i que “s’explica poc, passa molt més del que pensem”.
Per a Cortés, l’escena no només és un espai d’exposició, també ho és de reparació: “La importància de tractar aquesta problemàtica passa, en primer lloc, per la sanació personal”. “No faig obres perquè ensenyin res, ni perquè salvin a ningú”, manté. Tot i això, reconeix que una altra cosa és que la creació arribi a aquell qui mira: “Crec que quan m’obro d’aquesta manera a l’escenari, passen coses en l’espectador que el transformen”. Així, l’experiència amb Analphabet ha demostrat a Cortés com el públic pot abraçar la seva vulnerabilitat i com, en aquesta abraçada, pot reflexionar, aprendre i, en definitiva, sanar.
Més informació, imatges i entrades a:
