Per Oriol Puig / @ori_uri
Sense perdre ni un bri de l’actitud que l’ha convertit en un gran director d’escena, Àlex Rigola s’ha guanyat el públic i ha reivindicat els clàssics (Shakespeare, Brecht, Txèkhov). Però també ha reivindicat, amb tota l’energia possible, el poder del teatre. Rigola en estat pur: persistent en la seva ànima de dramaturg, explorador de públics, proposa al flamant festival Clàssics, Projecte Bellesa, una instal·lació teatral participativa que ha concebut juntament amb la fotògrafa Tanit Plana. El que podem fer és deixar-nos endur, obrir bé els ulls, parar les orelles i viure l’experiència de la bellesa, ja sigui participant-hi o simplement observant.
Àlex Rigola, creador de la instal·lació teatral ‘Projecte Bellesa’
Teatre Barcelona: La creació i la recerca de la bellesa és un instint de la condició humana. Però, què és la bellesa?
Àlex Rigola: Per mi, la bellesa té molt a veure amb el plaer. Aquest plaer pot ser estètic però també pot manifestar-se d’altres maneres. Entenc la bellesa com allò que em proporciona plaer, que m’eleva. Un poema, per exemple, pot contenir bellesa, la pròpia forma del poema, pot produir-me bellesa pel seu contingut. No entenc la bellesa estereotipada.
«El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic», fa dir Shakespeare amb veu d’encanteri a les bruixes de Macbeth. La bellesa és relativa?
També, podem afirmar que, al llarg d’una vida, i en diferents circumstàncies al transcurs d’aquesta, el concepte de bellesa canvia. La bellesa és efímera, dura un cert període en el temps i depèn de moltes circumstàncies.
Quin seria el cànon que millor defineix actualment la bellesa?
Precisament, Projecte Bellesa, neix de la necessitat que la bellesa quedi reflectida entre tots i totes. El que demanem o oferim al públic és una petita experiència de cinc minuts al voltant de la bellesa a través d’un espai, d’un text, d’uns sons… Proposem una instal·lació teatral participativa que, a partir d’una petita història, traslladarà als espectadors reflexions sobre la bellesa, i els demana que representin personalment allò bell mitjançant una fotografia que cada un d’ells farà a un cos humà.
La fotògrafa Tanit Plana és la cocreadora d’aquest projecte que forma part del festival Clàssics
La nostra societat ha de recuperar amb urgència la bellesa? Com hi pot contribuir el teatre?
La cultura en general és una manera d’ampliar el nostre camp de coneixement. Per poder assolir el seu objectiu, l’activitat econòmica s’emmiralla en el materialisme i ha fet desaparèixer totalment l’espiritualitat. Les mateixes religions han fet un ús i un abús d’aquesta espiritualitat afavorint al materialisme. La bellesa i l’espiritualitat han quedat relegades en un segon terme per totes aquestes religions. La cultura permet tornar-nos a connectar amb aquestes idees que la pròpia poesia, per no parlar de la natura, pot reconèixer perfectament. Allò que t’eleva, allò que et pot portar en d’altres territoris, gràcies a la forma i el contingut.
Quan avui es parla tant de buidor ètica, o de crisi de valors, potser hauríem de començar a plantejar-nos si el que hi ha és una manca de sentit estètic de l’existència?
Em pregunto si els cànons han de ser els clàssics o poden anar una mica més enllà. Fins a quin punt aquests cànons són el reflex de la pròpia natura. La bellesa es produeix moltes vegades en aquests espais naturals, els identifiquem, els veiem, molt clarament. L’ètica, en canvi, aniria per un altre costat. No estic dient que l’ètica no em doni plaer però em queda una mica lluny d’allò que em produeix un estat gairebé espiritual. És veritat que l’espiritualitat pot comportar una ètica però jo crec que té una relació molt més directa amb la natura. No només estem parlant de formes.
El mes de novembre estrena a Temporada Alta i al gener a la Beckett, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, una proposta de teatre documental centrada en les vivències “reals” de la seva protagonista, Alba Pujol. Què ens en pot avançar?
La Sala Beckett m’ha convidat a fer una reflexió sobre la mort. Considerant que el pare de l’Alba, Josep Pujol, conviu amb el càncer i el seu tractament, aprofitem una persona que es troba en unes circumstàncies molt concretes per reflexionar sobre la pròpia vida. De la mort en sabem molt poc, de l’absència de vida una mica més. El final només podem parlar de la vida i com som. Aprofitem una persona amb un ampli bagatge que es troba en aquesta situació, no té res a amagar, per fer-li preguntes i que ell pugui expressar-se. Josep Pujol, doctor en economia i catedràtic en història i institucions econòmiques, reflexiona sobre la vida amb la seva filla entre sessió i sessió de quimioteràpia. Són converses que vam mantenir fa dos mesos i que es van convertir en cent vuitanta pàgines escrites. D’aquí va néixer la peça on la mateixa Alba Pujol conversa amb el seu pare que interpreta Pep Cruz. Tot és veritat. Només hi passem el sedàs dramatúrgic.
D’uns anys ençà, Àlex Rigola està explorant una nova relació amb el públic a través d’obres de petit format. Ha renunciat al teatre de gran format?
Si estem parlant de sales de cinc centes persones, honestament, no m’interessa en aquest moment. M’agrada aquesta proximitat amb l’espectador. M’agrada tenir-lo a prop. D’alguna manera en els últims espectacles de gran format em notava molt lluny de l’espectador. No li estava oferint el que volia. Això no vol dir que no pugui fer teatre en un format mitjà. El mes de març ens veurem a La Villarroel amb La Gavina de Txèkhov. Encara mantinc punts de connexió amb el teatre clàssic però gaudeixo molt oferint experiències personals.
