Antonio Tarantino és un artista italià que va començar pintant i que ha acabat convertint-se en un dels autors teatrals més peculiars i talentosos en llengua italiana. La seva escriptura és més abstracta que figurativa i és per això que la poesia envaeix tota la seva obra i la fa encara més universal. A Vespres de la Beata Verge ens mostra el dolor d’un home que plora al seu fill mentre li estan fent l’autòpsia. El text és enrevessat i a estones una mica críptic, però està dotat d’una humanitat que va més enllà de les paraules. La dignificació del fill per part d’un pare que no l’ha entès mai posa la pell de gallina, sobretot si aquest pare l’interpreta un Oriol Genís que mai ha brillat tant com en aquest espectacle. El seu personatge porta el dolor i la tristesa escrits en el rostre, però es tracta d’un dolor tan antic i tan universal que tots l’acabem sentint com nostre.
Ara fa uns anys que aquest muntatge va passar de forma fugissera per la Sala Beckett. Ara que hi ha la oportunitat de tornar-lo a veure, no us el perdeu pas. Tot i ser un text difícil, la direcció de Jordi Prat i Coll és rica i aplana força el camí. Teatre recomanable al cent per cent.