Una bona vida es mesura en base als records acumulats. Les experiències que s’han viscut es posen en una balança, bones i dolentes, i ajuden a determinar si tot ha valgut la pena. Però què passa quan els records queden desdibuixats o desapareixen? Com s’assumeix no poder-se fiar de la pròpia memòria? I com ho afronten aquelles persones que envolten aquesta pèrdua?
Marc Artigau navega en l’experiència compartida entre mare i fill quan la primera és diagnosticada amb Alzheimer. L’obra és un diàleg entre ells dos revivint moments viscuts des de la notícia fins al final. És una mostra de moments bonics, de molts d’incerts i d’alguns bastant desagradables.
En un muntatge senzill amb petits detalls escenogràfics que elaboren un marc mental perfecte pel relat, la història es desenvolupa amb un ritme ideal que enganxa a l’espectadora i, entre unes mans compartides, transita per aquesta etapa de la vida dels personatges. Marta Angelat i Oriol Vila, mare i fill a escena, estan meravellosos. Angelat aconsegueix que la seva Romina mostri el deteriorament cognitiu amb versemblança, alhora que amb tendresa i por. És capaç de transmetre els episodis en què el seu jo desapareix per la malaltia amb petites gesticulacions i una mirada perduda. Vila, per la seva banda, mostra un personatge espantat pel camí que està recorrent la seva mare, mentre intenta fer el cor fort i presentar-se com una àncora per Romina. La química entre intèrprets és magnífica i el públic perd de vista la producció teatral.
Al costat dels personatges protagonistes hi ha un repartiment molt divertit de personatges que la Romina troba a la residència on es queda. Tots una mica estereotipats, però que ajuden a posar humor a un relat que explica un episodi dur.
Amb tendresa i una mirada volguda d’esperança es presenta aquesta producció que pretén ser un bàlsam per aquelles persones que han viscut o potser viuran alguna situació com aquesta. La realitat ja arribarà, fins a llavors millor mirar l’espectacle de la vida amb un somriure a la cara.