Federico García Lorca i la seva visió ancestral de les passions, les gelosies i, en definitiva, de les tradicions i les llegendes que justifiquen i mouen des de les profunditats els éssers humans inspiren aquesta mena d’spin off, com es diria en el món de les sèries, de Bodas de sangre, una de les grans tragèdies del poeta, novel·lista i dramaturg granadí. Tot s’inicia amb una boda rural. La Núvia (nom que esdevé propi al text) fuig amb el seu enamorat, en Fèlix, la família del qual és culpable de la mort del pare i el germà del Nuvi (que també així és com es coneix) i la festa es trenca. La persecució posterior acaba en mort a cops de ganivet.
Un segundo bajo la arena reprèn en aquest punt el banquet. Els tres convidats i un dels músics que romanen a l’espai, després de la boda frustrada, reben de tornada i amb avidesa la resta de convidats: els espectadors. L’alegria és immensa, però la decadència i la incompleció de la cerimònia que s’havia d’haver celebrat han acabat deixant marca. Copes trencades, cendrers plens, begudes a mig consumir, mantells tacats… A partir d’aleshores, i d’una forma erràtica, gairebé casual de tan natural, se succeeixen les explicacions i els flashbacks per acostar els assistents al sentit del nou esdeveniment del qual formen part, i que ve a ser la represa d’aquell que es va haver d’interrompre. En aquest format, no hi ha frontera entre el públic i la companyia. Tothom pren consciència del rol que s’exerceix, i l’esperit de la trobada, celebrada a les taules mateixes del banquet tal i com van quedar quan el drama es va iniciar, envaeix l’espai. La festa acaba atrapant l’espectador, que ja es veu participant, amb una copa a la mà i bellugant els malucs al ritme cada cop més trepidant (com l’escena) de Take this waltz, de Leonard Cohen.
El col·lectiu Desasogiego, nascut el 2018 a Girona fruit dels estudis dramàtics dels seus membres a l’Escola Universitària de les Arts, a Girona, mostra, malgrat la seva joventut, un domini de l’escena i una manera d’interpretar tan diferent, tan personal, tan immersiva que genera admiració, atrau i atrapa. Les interaccions dels actors entre ells i amb el públic són fascinants, fàcils, gairebé espontànies. Costa no deixar-se dur i evitar la conversa. Sembla que res és calculat, però el control de la Carla Coll, la Camille Latron i en Pol Toro és absolut. La música, a càrrec d’en Gaspar Corts, aporta dinamisme, dota de nous elements l’ambient i completa les escenes amb mestratge. Tot plegat, artesania pura.
El muntatge, després de guanyar el programa de suport a la creació de FiraTàrrega 2022, va rebre el Premi Moritz del mateix certamen a la Millor Escena de Carrer, i el Premi al Millor Espectacle Novaveu dels Premis de la Crítica del mateix any.
Una autèntica sensació, una alenada d’aire fresc, optimista, que convida a la festa. Un espectacle imprescindible que fa pensar que encara hi ha esperança per a l’essència de la creació teatral, per a la transformació de tot allò que olora a tragèdia. Qui diu que a la segona part no és possible la remuntada?