La mida d’alguns espectacles esdevé, de vegades, inversament proporcional a l’efecte que produeixen. És el cas de Travy, una excelsa proposta amb olor a homenatge. Homenatge al recorregut, les vicissituds i la quotidianitat d’una família que porta el teatre a la sang, i homenatge al teatre mateix. Perquè el teatre és això: pell, emoció, intensitat, missatge, estètica, sorpresa, proposta… Travy ho té tot. Quina sort, quin plaer, poder compartir moments així. Amor pel teatre, pel teatre pur, sense artificis.
Com si agafessin la identitat d’una família de pallassos italiana, d’aquelles de caravana i carretera, Travy és el malnom dels Pla-Solina. Els fills, L’Oriol i la Diana, han crescut llegint el teatre com una forma de vida, escenaris amunt i avall, de poble en poble, de la mà de la Núria Solina i en Quimet Pla, els seus pares. L’espectacle juxtaposa els dos mons, el familiar i l’artístic, i sorgeix d’un encàrrec que el Teatre Lliure va fer al mateix Oriol. Una carta blanca que decideix compartir amb els de casa, una mena de retorn d’allò que havia rebut. I ho fa en companyia de Pau Matas, molt proper a la família. El seu primer èxit, el Premi de la Crítica 2018 al Millor espectacle de petit format.
I el guió, paradoxalment, es basa en aquesta proposta: la creació conjunta d’un espectacle familiar. Quina bogeria… S’enceta amb la certesa per part de l’Oriol que el més sa, l’únic remei per no embogir en aquest món de mones, presses i interessos, és deixar-ho tot per retornar a casa, a l’essència. Una primera escena per recordar, per emmarcar. Una exhibició del clown més pur.
Ja amb la família, la proposta de fer una creació conjunta és ben rebuda i, amb entusiasme, cadascú hi posa allò que té: l’anarquia d’una mare que relativitza l’èxit perquè amaga la veritable felicitat; l’elegància i alhora la crítica al teatre convencional per part del pare; la necessitat de la germana de fer i desfer al seu lliure albir, de trencar convencions, d’experimentar; i la necessitat imperiosa del germà d’assolir un propòsit, d’organitzar el caos, de quadrar el cercle. Un joc d’identitats proper a la Comèdia de l’Art, amb jocs de paraules àgils i genials, i amb metàfores molt potents que interpel·len el públic, que estalvien explicacions, que generen pensaments. La inquietant síndria que el pare carrega constantment, sense gairebé adonar-se’n, amb naturalitat, esdevé un gir de guió memorable, que no et deixa indiferent.
En definitiva, Travy és una creació, un espectacle i una experiència indispensable per qualsevol amant del teatre. Una genialitat. Un regal.