Bàrbara Mestanza (Sucia, Lacrimosa, Todas la flores) ha acostumat al seu públic a obres complexes, ja sigui per la temàtica, la forma i també per tota la càrrega emocional i vivencial que hi aboca en totes elles. Tot i que Tallar-se un peu amb una motoserra no parteix de l’autoficció, és evident que inclou moltes de les constants temàtiques de l’autora. Apareix de nou l’abús sexual, el botxí, les víctimes… però aquí s’hi inclou el tema de la cancel·lació, i sobretot el tema de la culpa. Tal com ha dit Mestanza en un entrevista volia parlar no tant dels protagonistes directes d’un cas d’abús sinó de totes les persones que estan al voltant d’això. En aquest cas ens trobem amb algun familiar de l’acusat i també amb les periodistes que treuen a la llum un cas que implica a un famós director de teatre.
L’obra vol abordar la situació des de diferents punts de vista, i en ocasions això contribueix a que la peça s’escori més cap a un cantó que cap a un altre. Crec que la part final dona massa voltes sobre una relació en concret i potser això no ens deixa veure la dimensió global del cas, reduint el personatge de la Maria a una contradicció plena de misteris. Crec que hagués sigut important donar veu a la víctima que retira el seu testimoni en un moment clau, però està clar… aquest potser no era el tema a tractar en aquesta ocasió. Qui sap si en un futur, Mestanza ens regala la postura d’aquesta dona que capgira el cas… segurament per aquesta culpa que sotmet fortament a les societats catòliques.
La peça comença amb un seguit d’imatges potents que ens col·loquen de seguida en una dimensió única, quasi irreal i també molt cinematogràfica. A tot això hi contribueix abastament l’escenografia vermella d’Albert Ventura i la precisa il·luminació de Sergio Gracia, acompanyades d’un interessant treball audiovisual. I dins d’aquest petit univers tan particular, tres actrius solvents i valentes (Rosa Boladeras, Júlia Molins i la mateixa Bàrbara Mestanza) que habiten aquesta ambiciosa obra de quasi dues hores de durada. Un projecte realment arriscat que té grans encerts però que potser queda ofegat per la gran quantitat de tecles que vol tocar.