Vicky Luengo omple l’escenari. Unes taules més aviat sòbries, blanques, quadriculades, asèptiques. L’omple amb la veu i el cos, amb la intensitat, la veritat. I això fa que a la ment de l’espectador s’articuli un tribunal, un despatx d?advocats, una sala d?un hospital. Tot, gràcies al seu portent ia una molt bona direcció de Juan Carlos Fisher que no dóna puntada de peu sense fil.
En aquesta Prima Facie, com si fos una òpera, Vicky Luengo es converteix en una extraordinària Prima Donna perquè no podem passar per alt el treball de veu que ha realitzat. No en dóna una sola nota cantada però en dóna la nota sens dubte. Assumeix 100 minuts d’atenció distribuint intel·ligentment, vivint les transicions, les mencions, els personatges, els tons, les pauses. T’encalla perquè no puguis enlairar-te la vista. En tota la plenitud.
Un missatge necessari, ben articulat, que ofereix les múltiples perspectives d’una situació tan controvertida que per desgràcia es repeteixi tan sovint. Un cop que encara que no vulguis, et remou, et fa reflexionar.
En un espectacle que va de menys a més i un treball d’interpretació excel·lent a què només queda dir Bravo.