Portar al teatre una obra com Permagel no era una tasca fàcil, no obstant això Victoria Szpunberg i Albert Pijuan han superat el repte amb escreix creant un soliloqui de la mà de María Rodríguez Souto que passa del pensament interior a la paraula de manera subtil expressant el dolor, la ironia i el pes d’una vida que no desitja ser viscuda.
El llibre, editat en 2018 per Eva Baltasar, compte la història d’una dona lesbiana d’una mica més de quaranta anys a la vora del suïcidi per a mostrar la seva angoixa a través de la seva mare i la seva germana amb les quals té una complicada relació d’amor/odi.
En l’escenari l’actriu transita de manera magistral per un text amb registres diversos que travessen l’espai temporal i ella els interpreta amb una naturalitat desbordant. Arriba al públic i fa que es commogui amb les seves tragèdies i se senti a gust en aquests escassos moments de vitalitat al costat de la seva neboda, l’única que li dona motius per a estar viva.
El “però” ho trobem en l’espai sonor, una cosa brusca i molest a vegades i algun element de l’escenografia com la plataforma que baixa i puja o la decoració de les parets el final de les quals no sols no es veu amb claredat des de tots els angles, sinó que a més deixa al públic ple de dubtes sobre la seva utilitat.
Com pasa moltes vegades, els que han llegit el llibre prèviament surten de la sala amb ganes de més detall, no obstant això no es pot negar que el resultat final d’aquesta adaptació és més que bo i el treball actoral de Rodríguez Souto és de deu.