Una i moltes més històries de violència
La violència té moltes formes, algunes més obvies i d’altres més subtils. En algunes ocasions és difícil distingir-la perquè està ben amagada rere unes actituds que sembla que tenen cura en comptes de deixar una estela de dolor i maltractament. Tant en les ocasions més evidents com en les que no ho són hi ha persones que empassen el seu infern, en la majoria dels casos sense saber com s’ha arribat fins allà i, el més terrorífic, sense saber com sortir-ne.
Tres dones i les seves històries son l’eix vertebrador d’aquesta obra de Queralt Riera. Carme, Mari Carme i Carmela relaten com la violència es va anar instal·lant a les seves vides i com afronten la realitat quan se n’adonen d’allò que estan vivint. Mentre narren, a poc a poc, sobreposant-se al dolor, també repassen alguns records de la seva infància i així es va construint aquest relat que aglutina unes poques històries, però que son una petita mostra de moltes més de semblants.
El text és punyent, tenaç i interpel·la al públic amb una visió crua i sense floritures de la violència que han patit les dones protagonistes. És el llenguatge directe i la mirada ferotge, forjada amb ràbia i dolor de les tres intèrprets la que guanya a l’espectadora i la fa connectar amb el seu patiment. Son especialment Mireia Aixalà, Àfrica Alonso i Annabel Castan les que fan que aquesta producció estigui plena d’energia i provoqui al públic, que el faci remoure’s del seu seient. Cadascuna en el seu paper, es deixen arrossegar per les vivències dels seus personatges i entreguen a l’espectadora tots els matisos possibles per copsar la seva història i les seves emocions, per sentir empatia i ràbia amb elles. És una autèntica meravella veure-les a l’escenari, amb unes actuacions que es compenetren perfectament.
El muntatge és interessant i una mica disruptiu, tot i que la producció és un autèntic drama, hi ha moments en què Riera decideix fer un trencament emocional i posar humor, en certa manera, dins del discurs de denúncia. En algunes ocasions, especialment al principi, aquestes escenes disteses -moltes d’elles musicals- s’acullen amb ganes de respirar després d’un episodi dur, però a mesura que es van introduint la seva essència es desvirtua i no se sap exactament el seu objectiu. Aquesta estructura saltejada que dona aire al públic, es converteix en alguns moments en un obstacle per l’enteniment del missatge final. Son aquestes escenes, cap al final, les que no acaben d’arrodonir un espectacle amb un potencial increïble.