Amb els anys, els textos de Tennessee Williams sembla que llueixin una mica menys, potser pel seu estil una mica antiquat o per unes provocacions que avui ja no ho són tant. Tot i així, la sordidesa dels seus temes, l’encertat retrat dels seus desvalguts personatges i la manera d’evocar una determinada època dels Estats Units sempre acaben per convèncer. En aquesta peça inèdita, que no amaga els seus orígens literaris ni cinematogràfics, tornem a trobar el Williams de sempre, però potser més lliure, més descarnat, més sincer… Es nota que és d’aquell tipus d’obres que alguns autors escriuen sense cap mena d’autocensura, sabent que difícilment veuran la llum i arribaran al gran públic. Aquest cop, però, Moisés Kaufman ha fet un compendi de tot el material literari que hi havia i l’ha reconvertit en una peça teatral, sense que la operació resulti traumàtica o postissa. És cert que la gran quantitat de personatges i d’escenaris entorpeix a vegades el ritme i l’acció de la trama, però la direcció d’Agustí Estadella ho intenta capejar de la millor manera possible. També Carles Roig, en el paper del boxejador reconvertit en prostitut, fa un esforç realment meritori a l’hora d’encarnar un personatge tan complicat i amb tant de pes argumental, però també cal reconèixer que l’extens repartiment és irregular i que la resolució d’algunes escenes no és tan afortunada com la d’altres. Sigui com sigui, celebro la recuperació d’un Williams, el valor de tota la companyia i també el bonic final amb que es tanca aquesta correcta i interessant posada en escena.
Enllaç copiat!