Aquí arriba una mostra de teatre Brechtià: Nessum Dorma. Parlem del teatre polític, de sacsejar consciències. Parlem de denúncia. I què denuncia l’autora Eu Manzanares? Les donacions de sang, a canvi de diners o de menjar, a grans empreses farmacèutiques – aquí, a casa nostra i no fa tant – que es van enriquir gràcies a aquesta pràctica. Realitat, ficció i metateatre es combinen en una peça contundent que, a part de voler ser una denuncia social, vol també reflexionar sobre la revolució, la venjança poètica i el fet teatral en sí.
I aquest és potser el punt feble de l’obra: la dispersió. Ara bé, una dispersió ordenada. Els canvis d’escena, molt encertadament escenificats amb una doble cortina a l’escenari, permeten suavitzar el desplegament d’històries: la de la iaia, és a dir, la donant de sang, la de la seva neta (alter ego de la dramaturga) i la seva mare, uns súper herois un pèl embafadors, la de la dramaturga i els mecenes i, finalment, la història de l’òpera Turandot.
A favor d’aquesta dispersió s’ha de dir que és una dispersió rodona, on les peces encaixen i on tot cobra sentit al final. La qualitat dels actors és també un factor clau per l’èxit de l’obra : deixeu-me manifestar aquí la meva feblesa per la Júlia Truyol. Nessum Dorma no és potser l’obra més engrescadora d’Eu Manzanares però, a jutjar per l’emotivitat del públic – amb llàgrimes als ulls – és segurament la més necessària.