Ja fa cinc anys que Carmen Marfá i Yago Alonso van estrenar aquesta obra a la Flyhard “Instruccions per enterrar un pare” just abans que es desencadenés la pandèmia de la COVID, en la que molta gent van haver de viure de manera dramàtica la mort d’un familiar. Va ser com una premonició macabra, amb moltes morts inesperades i sense poder ser acompanyats per la família. Un cop passat aquell malson, la reposició torna amb un altre títol en un moment normalitzat però posant de manifest el difícil que pot ser per alguns pagar l’enterrament d’un familiar, el seu preu inassolible per molts, del negoci de les funeràries i de la poca sensibilitat dels bancs en moments de necessitat.
És l’excusa també per parlar de les relacions entre els membres de la família, moments de confidències sempre amagades i dissimulades, de sinceritat que ajuda a enfortir les relacions mare-fill-neta. Tot això amanit amb bromes molt nostres, molt arrelades en la cultura popular catalana. Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau no podien haver estat millor escollits. Estan esplèndids ens els papers d’un text àgil com ens tenen acostumats els dos autors.
És una comèdia d’embolics en la que cada vegada van sorgint les situacions més grotesques i rocambolesques que ens fan riure per absurdes i desproporcionades, però en el fons reals i possibles. L’escenografia d’Enric Planas facilita els canvis d’escena amb tanta agilitat que no permet que et desaparegui el somriure de la cara.
Riem del que coneixem, del que està a prop nostre, del que és quotidià. La mort és present sempre i, per això podem dir que la mort és un fet quotidià. Tot i que no passa a diari, la mort pot formar part de la quotidianitat com una presència latent i com una realitat constant.