Just entrar a sala tres actors imiten de forma cíclica els moviments de les hostesses de vol, mentre que de fons escoltem el so d’una suposada sodomia. Aquesta imatge innocent, però perversa, ens endinsarà en una voràgine d’històries i personatges molt actuals que comparteixen uns gelats de Macadamia Nut Brittle una nit qualsevol, en una ciutat qualsevol. Són personatges que coneixem, que estan a prop nostre, i que podríem ser nosaltres nosaltres mateixos, tot i que costi acceptar la brutalitat i la deshumanització constant en la que viuen. Ricci/Forte posa èmfasi precisament en això últim, mostrant-nos una societat on el sexe és el rei, on les relacions són fredes com el gel, on es trenca amb algú per WhatsApp, on la gent es refugia en la ficció per tal de no relacionar-se, on no s’accepta envellir, on qualsevol pot enregistrar un accident amb el mòbil o viure maltractat sota un ideal d’amor equivocat i erroni.
Ricci/Forte, un dels grups més subversius del panorama teatral italià, és especialista en posar el dit a la nafra. El seu estil es basa en la denúncia i la provocació, i per tal de dur-la a terme no perden cap oportunitat ni desestimen cap recurs. Així, durant una hora i mitja veiem com utilitzen la nuesa, les màscares, les referències a la televisió actual, la violència, la sang i, com no, la música. En aquest sentit, el moment més espectacular es produeix amb una cançó de Dreamgirls, un altre paradigma que els serveix per criticar l’exaltació de la fama, la bellesa i el culte a l’eterna joventut. Però enmig de tanta performance, cal reivindicar uns grans actors, capaços de fer mil i una barrabassades i afrontar després un difícil i emotiu monòleg com si res. Una proesa que només uns pocs poden assolir… La única pega és que potser us perdeu amb els llargs parlaments en italià, dits a tota màquina. Per cert, des de les puntes o extrems del Teatre Lliure els subtítols són pràcticament illegibles.