Macadamia Nut Brittle

Nosaltres intentem triar el gra de la palla d'aquesta proposta molt visual, que en el seu temps potser va ser molt arriscada, però que almenys per nosaltres ara no la trobem pas gens radical, si no és que es mostren uns quants culs i cigales.... però això avui en dia de trencador no té res. Ens agraden algunes escenes per la vistositat de la seva posada en escena, però ens sobren totalment acudits i diàlegs que els trobem força barruers, malgrat que els actors estan representant a un grup d'adolescents, i en aquesta edat el sexe es veu d'una altra manera.

Ja quan entrem a la Sala tres actors estan fent gestos com si es tractessin d'hostesses d'un avió i repetitivament ens indiquen el que hauríem de fer per començar aquest "viatge"..... cinturó de seguretat... mascareta d'oxigen, sortides d'emergència.... en apagar les llums s'afegeix una noia i comencen a xerrar entre tots quatre.... mengen gelats i es posen sense mes que a follar sense massa to no so ni preàmbuls.... bé el que hem fet o intentar fer a aquesta edat.

Després apareix un enorme conill i li tallen les potes i li treuen la pell.... una denúncia contra el maltractament dels animals? Potser si... a mi no m'ho ha semblat. En cap cas és una obra que tracti de l'homofòbia, com he llegit en alguna crítica.... crec més aviat tot el contrari, perquè intenta normalitzar l'homosexualitat i en aquest aspecte considera que l'home pot gaudir del sexe amb persones del mateix sexe o del sexe contrari. L'homofòbia la tractarà en la següent obra, STILL LIFE.

El que si hem vist, és una denúncia a la submissió o inclús al maltractament de la dona en l'aspecte sexual, ja que gairebé la compara amb un objecte a utilitzar quan a l'home li plagui. Es parla del sexe sense amor, per pur plaer o per avorriment.... però sobretot ens parla de la infidelitat de l'ésser humà en aquest aspecte, a la recerca exclusiva del plaer.

Visualment ens ha agradat, però no hem entès tots els missatges que ens volien fer arribar i sobretot algunes escenes les hem trobat repetitives i fins i tot avorrides. Les converses entre els adolescents parlant de les xarxes socials, de qui la té més gran, dels "polvos" o "enculades" que cada un pot arribar a fer, de la facilitat de tenir sexe a partir de les aplicacions dels telèfons mòbils, les hem trobat allunyades de tota realitat i fins i tot antiquades i carrinclones.

La veritat és que esperàvem molt més d'aquesta proposta, ja que no podem dir que ens ha acabat d'agradar, malgrat que en algun moment visualment com a mínim és atractiu, com l'escena de les magdalenes.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

Doncs sí. A mi el que m'ha provocat és un avorriment mortal, però que ningú s'escandalitzi que només és la meva humil opinió, el parer d'un al que aquest tipus de teatre ni agrada ni escandalitza. I que cony hi feia allà? Doncs hi vaig fer cap enganyat per culpa de Luca Ronconi, per a mi un dels grans directors italians, i havia llegit que els Ricci/Forte eren els seus alumnes predilectes. Només m'ha faltat l'embull que s'han fet amb la traducció a l'hora de les improvisacions. Sort que la pantalla de sobretítols és més vella que jo i quasi no es podia llegir i ha quedat dissimulat.

 

Crítica completa » http://bit.ly/2l8ltqf

De vegades no calen paraules per poder entendre quin missatge hi ha al darrera d’algunes imatges.

Stefano Ricci i Gianni Forte, que formen la companyia Rice-Forte, ens presenten una proposta teatral, que alguns han qualificat de post-pop. És un teatre que utilitza una manera de comunicar més directe, realista i provocativa.

Com espectadora hi ha escenes que costen de veure per la seva duresa, però crec que és una manera de fer reaccionar a la gent.

La gent sembla que ens hem tornat insensibles davant les notícies que ens  parlen de les desgracies que succeeixen arreu del món, Rice-Forte ens ho presenten sense embuts, amb la cruesa natural de la realitat, destruint la idea de l’amor etern, la perfecció humana, la família feliç i la d’un món perfecte.

Els contes no existeixen…, és evident que tampoc existeix el príncep blau, ni les princeses, ni els palaus, ni el “colorín colorado este cuento se ha acabado”.

 

A “Macadamia Nut Brittle”, Rice-Forte ens mostra escenes duríssimes com la del maltractament ( on una dona maltractada i humiliada, encara hi veu amor a la seva relació), la perversitat i vexacions sexuals, la homofòbia. Duríssima l’escena del conill arrancant-li la pell ( una denuncia davant la crueltat i falta d’ètica de la utilització de les pells d’animals).

En altres escenes se’ns mostra una societat on les relacions són impersonals ( sexe per internet, amistats irreals en les xarxes,... ), la falsedat de les religions, la fredor de les persones davant d’un accident, la necessitat de gravar-ho tot.

 

Proposta molt dura, però del tot necessària per fer-nos reaccionar.

 

Felicitats a tots quatre actors !!!

 

Just entrar a sala tres actors imiten de forma cíclica els moviments de les hostesses de vol, mentre que de fons escoltem el so d'una suposada sodomia. Aquesta imatge innocent, però perversa, ens endinsarà en una voràgine d'històries i personatges molt actuals que comparteixen uns gelats de Macadamia Nut Brittle una nit qualsevol, en una ciutat qualsevol. Són personatges que coneixem, que estan a prop nostre, i que podríem ser nosaltres nosaltres mateixos, tot i que costi acceptar la brutalitat i la deshumanització constant en la que viuen. Ricci/Forte posa èmfasi precisament en això últim, mostrant-nos una societat on el sexe és el rei, on les relacions són fredes com el gel, on es trenca amb algú per WhatsApp, on la gent es refugia en la ficció per tal de no relacionar-se, on no s'accepta envellir, on qualsevol pot enregistrar un accident amb el mòbil o viure maltractat sota un ideal d'amor equivocat i erroni.

Ricci/Forte, un dels grups més subversius del panorama teatral italià, és especialista en posar el dit a la nafra. El seu estil es basa en la denúncia i la provocació, i per tal de dur-la a terme no perden cap oportunitat ni desestimen cap recurs. Així, durant una hora i mitja veiem com utilitzen la nuesa, les màscares, les referències a la televisió actual, la violència, la sang i, com no, la música. En aquest sentit, el moment més espectacular es produeix amb una cançó de Dreamgirls, un altre paradigma que els serveix per criticar l'exaltació de la fama, la bellesa i el culte a l'eterna joventut. Però enmig de tanta performance, cal reivindicar uns grans actors, capaços de fer mil i una barrabassades i afrontar després un difícil i emotiu monòleg com si res. Una proesa que només uns pocs poden assolir... La única pega és que potser us perdeu amb els llargs parlaments en italià, dits a tota màquina. Per cert, des de les puntes o extrems del Teatre Lliure els subtítols són pràcticament illegibles.