Les històries universals que sobreviuen al temps i als canvis de societat són eternes. Poden haver sigut escrites al segle XIX, haver tingut infinitat de versions al llarg del temps i sempre estar vigents. Els temes que toquen, el punt de vista, la crítica o la revolució que expliquen i signifiquen no deixen d’estar d’actualitat, i això fa pensar si realment ha canviat tant el món com esperem. Com a mínim, en el més essencial.
Lucia del Greco ha agafat un clàssic com és Little Women (Mujercitas) i n’ha fet una versió completament lliure del text de Louisa May Alcott. Les quatre germanes (Joe, Amy, Mary i Beth) comparteixen aparador en una recerca per ser les dones perfectes perquè la societat les accepti i, sobretot, per trobar un marit ben posicionat que els hi asseguri la subsistència. I apareix Laurie, que troba en alguna de les germanes un desig primitiu, i tot girarà entorn d’allò que és socialment acceptable, la veritat que s’amaga i que ho fa tot més complex del què sembla.
Està clar que si el públic espera trobar una representació més de Donetes no el trobarà, pel contrari, trobarà una producció atrevida, arriscada i basada principalment amb una estètica i una performance que espera provocar una reacció emocional que va més enllà d’un enteniment del relat. Una escenografia plena d’elements que constrenyen a les seves protagonistes evoca a l’espectadora a una època encorsetada on les dones no tenien ni facilitat de moviment ni llibertat de pensament i acció. Els “aparadors” que atrapen a les intèrprets a l’escenari reprimeixen la seva manera de ser, la seva voluntat i els seus desitjos -personals i carnals-. Així, doncs, dins d’aquests límits, els personatges mostren els seu costat més amagat, més fosc, aquell que sempre ha quedat difuminat i obviat en les adaptacions de l’obra. D’igual manera, el pretendent també exposa els seus pensaments i desitjos més amagats.
Les intèrprets, encapçalades per Elisabet Casanovas, estan increïbles. La seva apatia i superficialitat fingida es mescla de manera subtil amb el seu veritable jo, mentre s’enfronten a allò que s’espera d’elles i el seu interior crida per deixar-se veure. Les coreografies dels personatges, el moviment i el focus constant en parlar al pati de butaques creen una hipnosi col·lectiva que no deixa que l’espectadora aparti la mirada de l’escenari. També és un treball molt laboriós la mescla d’idiomes entre català, anglès i francès que, tot i que no resulta del tot molest, sí que potser hagués millorat la comprensió del públic amb uns subtítols. Potser el text en sí no és tan potent com la imatge projectada en el seu conjunt, però sí hi ha vegades que sembla que es perdin matisos que serien interessants captar. Destacar especialment el paper de Joan Esteve, com a Laurie, per l’extenuació de la seva interpretació i la força amb la qual s’entrega a l’escenari.
És una aproximació molt allunyada a l’obra original que obre una manera diferent d’apropar-se a aquesta història. Potser no és convencional, però precisament aquest és el principal motiu pel qual val la pena anar-la a veure. No deixarà indiferent a ningú i, això és exactament el què han de provocar les arts escèniques.