Tot el que necessites per anar al teatre

L'alegria: L’entranyable

L’alegria
24/10/2017

Quan més ens ha agradat Marilia Samper ha estat quan quan ha aconseguit desestabilitzar-nos a cops de teatre, sense concessions i sense el bonisme que, sovint, apareix i esdevé un llast insuperable per a molts muntatges. Pensem en Pulmons, Existeix, però encara no l’he trobat… En aquest casos, Samper es mostra incisiva i etziba garrotades a tort i a dret per mostrar-nos l’allò quotidià sense embuts per empènyer-nos a ser conscients que aquells a qui els passen coses a l’escenari podríem ser nosaltres. En definitiva, el millor teatre de Samper ens interpel·la i ens emociona a força de veritats amagades en les pauses i en direccions d’actors acuradíssimes que ens deixen l’ànima contracturada.

L’alegria comença molt a la Samper. Una escena de no menys de cinc minuts durant la qual la Júlia (Lluïsa Castell), una dona de quaranta i tants, vesteix L’Eli (Alejandro Bordanove), el seu fill, que té una disminució severa i va amb cadira de rodes. No ens n’estalvia ni un segon, en silenci, tot l’esforç de cada dia des de fa tant de temps, i l’espectador que comença a incomodar-se, com ha de ser. Però tot acaba aquí.

Samper es passeja per la finíssima corda del melodrama fins que cau al costat d’allò tan perjudicial per al teatre que és “l’entranyable”. Interpretacions afectades que acaben essent un llast insalvable per al resultat final del muntatge. El to frega en massa ocasions el carrincló i l’inici punyent es difumina fins a ensucrar-ho tot.

← Tornar a L'alegria