Florian Zeller sempre m’ha semblat un autor excessivament sobrevalorat, igual que ja em va passar fa anys amb Yasmina Reza. Tan un com l’altre són autors correctes, hereus de la piece bien faite que tant agrada als francesos i posseïdors d’un talent que a vegades els acosta a petits moments de genialitat (El pare o Art, respectivament). Però si despullem La veritat de la mentida del seu artefacte original (els personatges emeten els seus pensaments en veu alta durant tota l’obra) ens quedem només amb una sofisticada comèdia de boulevard trufada de tòpics, alguns d’ells fins i tot ja superats i ratllant la incorrecció política.
Posar en veu del personatge allò que passa pel seu cap, i que és millor mantenir en secret, no és nou en els nostres escenaris. Ho hem vist altres vegades, i sempre dona la sensació que frena les accions i ens escatima reaccions més espontànies dels altres personatges que hi ha al davant. Si l’actor i el text són prou hàbils, és fàcil endevinar què passa per les seves ments sense necessitat de fer-ho tan evident. Entenc l’artefacte i sospito que amb un argument més ambiciós o recargolat hagués tingut certa gràcia, però amb una trama de parelles força convencional acaba tenint gust de poca cosa.
El millor d’aquest muntatge és el seu repartiment, encapçalat per un pletòric Enrico Ianniello. L’actor italià –vist a Filomena Marturano– torna a demostrar el seu talent per a la comèdia i ens demostra que quan un és un gran actor no hi ha idiomes ni gèneres que impedeixen veure-ho.