La posada en escena de David McVicar, ens va captivar des de l’inici; una barreja de classicisme i d’una visió totalment actualitzada al teatre d’avui en dia; vestuaris i mobiliari d’època, entrellaçats amb elements trencadors i realment impactants, a base de grans cortinatges que envolten l’escena i que la delimiten a vegades a una petita part de l’escenari i sempre amb la mateixa base d’una escenografia comuna, presidida per una enorme làpida amb el nom de la protagonista: Violetta, a sobre de la qual es representa la totalitat de l’òpera. Una relectura contemporània que ens va agradar molt, moltíssim, ajudada per una extraordinària il·luminació de Jennifer Tipton.
Vàrem gaudir de valent, de gairebé totes les veus del repartiment que ens va tocar en sort, però val a dir que el gaudi més important va ser conseqüència de la meravellosa veu de la soprano Patrizia Ciofi, que ens va deixar en molts moments gairebé sense alè.