Sonen tambors de revolta a Paris i acaben de guillotinar als membres de la corona francesa. Arriba el nebot del senyor Bellpuig de Paris amb idees noves que faran trontollar el règim dictatorial de l’oncle.
Estem a la Solsona del 1793 en un palau senyorial el propietari del qual es posseïdor d’una gran fortuna l’origen de la qual és força dubtós. La manera de salvar aquest prestigi en perill és mitjançant un matrimoni amb un membre d’una altra família influent. El poder de l’home sobre la voluntat de tots els membres de la família i el sotmetiment de la dona és el nus de la història.
Xavier Albertí, el director i coneixedor profund de l’obra de Sagarra, s’ha rodejat de les persones més indicades i extraordinaris intèrprets perquè l’obra sigui impecable. Una gran porta al fons de l’escenari que donarà a un luxós jardí, una taula amb ampolles i copes i dues cadires són els elements que ha trial Max Glaenzel per aportar l’aire senyorial que descriu la casa del senyor Bellpuig. A demés, la porta impressionantment grandiosa, no busca el realisme sinó exagerar al màxim la grandiloqüència de l’espai per contrastar més tard amb els moments més íntims i emocionals. El vestuari de Sílvia Delagneau i Marc Udina ens situa al segle XVIII europeu i català. També és exagerat perquè després l’emoció del que parlen encara sigui més forta.
El senyor Bellpuig és Abel Folk i la seva majordoma Marta, és Àngels Gonyalons (en estat de gràcia) sobre els que pivota el drama. El nebot és Jan D. Casablancas a qui vol emparellar amb la filla de la família del Miracle, l’oncle de la qual és Oriol Genís i la seva germana Rosa Vila. Altres personatges absolutament necessaris per l’obra són el criat, Boscall, Roger Vilà, l’encarregat de dir les veritats més amagades, l’amic tarambana i representant de demostrar el baix concepte en que es tenia a les dones, un brillant Pau Oliver i Júlia Roch, la Mariagneta que tanca el triangle amorós amb una veu fina i emotiva. Tots són tan professionals que fins i tot pels papers més petits Albertí ha escollit a grans actors i actrius.
Albertí defensa Josep Maria de Sagarra dient: “la construcció que a nosaltres ens ha arribat de l’autor no està a l’alçada de l’extraordinària figura literària de JM de Sagarra”. Ho hem pogut comprovar en aquesta obra. El gran talent versificador de JM de Sagarra crea un poema dramàtic en vers que flueix amb una mètrica especial segons el moment i personatge fent servir els endecasílabs pels moments més solemnes com els monòlegs finals de la Mariagneta i de la Marta i la mètrica heptasilàbica per indicar contundència com el moment de Riverol (un sòlid Marcel Barceló) que destapa veritats o les més lleugeres com les intervencions d’en Boscall. La història es va desenvolupant poc a poc sota la cadència musical dels versos.
La dicció del vers dels actors i actrius és extraordinària sobretot en els llargs monòlegs d’Àngels Gonyalons, Jan D. Casablancas i el de Júlia Roch que superen amb escreix la dificultat del text. L’escàs moviment dels intèrprets i la immensitat de l’espai ens fa sentir més la soledat de les dones protagonistes i ens transmeten tota la seva emoció.
A l’escenari hi ha també un clavicèmbal que toca Jordi Domènech en moments d’intervals i entreacte. La música és del mateix Albertí o un fandango inspirat en el pare Soler. El músic té també una gran habilitat per xiular que fins i tot alguns poden arribar a pensar que està gravat.
Aquest obra parla del coratge, de l’alliberació i de la redempció d’una societat culpabilitzadora que s’acarnissa principalment en les dones. Una joia que ens ha regalat Xavier Albertí i que ningú s’hauria de perdre.