Es diu que una imatge pot valdre més que mil paraules i és, certament, una veritat absoluta. El moviment, la situació o una simple mirada poden transformar la reacció o la connexió entre persones. L’art escènic utilitza aquestes imatges com la més potent de les seves armes, deixant en l’expressió corporal un pes enorme en les seves produccions.
Descobrir a la companyia Kulunka Teatro amb un espectacle com Forever és tota una experiència, sensorial i emotiva. En un escenari giratori magnífic conflueixen tres espais d’una mateixa casa: el rebedor/menjador, l’habitació dels pares i l’habitació del fill. Sense pronunciar ni una paraula els intèrprets ens porten de viatge per la història d’aquesta família, des que són dos fins que sent tres s’enfronten a situacions inesperades i gens fàcils.
La història potser és senzilla en concepte, però complexa en la profunditat en la qual és mostrada a l’escenari. Cada matís dels problemes i els entrebancs que enfronta cada personatge s’expressa amb integritat i honestament, sense ensucrar ni passar per alt moments tensos i dolorosos. El públic connecta fins a tal punt que sent en la seva pròpia pell el calvari, l’amor i la por que es pot veure a escena.
Iñaki Rikarte sorprèn amb una virtuositat absoluta a l’hora de dirigir un engranatge tan precís. Els moviments de l’escenari en sí mateix s’entrellacen de manera orgànica amb el dels personatges interpretats per dos actors i una actriu que es mereixen una ovació inacabable després dels 90 minuts més exhaustius que es puguin veure al teatre avui dia.
José Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo aconsegueixen transmetre fins a uns límits insospitables, tot i l’impediment de l’expressió facial de les màscares que porten. Uns elements que canvien per a l’espectadora simplement amb el treball d’aquells que hi ha sota. A més, hi ha un canvi constant de personatge, ja que tots tres es converteixen en un o altre personatge amb el pas de la trama, i és impactant veure com només tres persones donen vida fins a sis personatges de manera simultània i entregant-se en cada aparició.
És increïble com la mateixa màscara, magnífic treball de Garbiñe Insausti, té tantes connotacions diferents només amb l’expressió corporal de el o la intèrpret. Un vehicle interessant i màgic per transmetre un món d’emocions al pati de butaques.
Aquesta producció és una delícia, és d’aquelles que es necessita veure més d’un cop per poder copsar-hi tot els matisos que enriqueixen el seu art. Desitjant veure quina serà la propera història per a compartir.