A vegades és necessari deixar reposar les emocions que ha provocat una obra, sovint és perquè toca calmar els sentiments extrems que ha causat (meravella o horror), però en contades ocasions és imprescindible deixar reposar tot allò que ha dipositat en el cap i el cor de qui l’ha vista.
Aquest text, aquesta posada en escena i la seva interpretació necessiten fins i tot setmanes. No per adonar-se que és una obra magnífica que hauria de veure tothom i que hauria de trepitjar tots els teatres del país, sinó perquè el missatge colpeja l’ànima, la memòria i la dignitat.
Des del primer minut fins al final, el públic queda atrapat per Juan Diego Botto i Federico García Lorca. Dels dos, perquè no n’hi ha un sense l’altre. La fusió entre els dos genis és sublim i tan ben treballada i narrada, que fins i tot espanta. Tot i que al principi veiem a Botto, la seva figura es difumina fins a desaparèixer i l’únic que queda a l’escenari és Lorca, els seus versos, la seva història, la seva passió i, sobretot, la seva memòria.
Basant-se en textos del propi Lorca, Botto fila en el text la vida del poeta amb la situació política i social d’Espanya en la seva època, confonent-se perillosament i dolgudament amb un reflex de la societat actual. L’intèrpret té un do increïble per narrar la història de manera natural, pròpia, viscuda i sentida. En la seva destresa per transmetre els versos de Lorca es troba la confessió d’un amic que t’explica què li passa pel cap i l’ànima. Un autèntic plaer de conversa.
La posada en escena és sòbria i austera, perfecta en tots els aspectes per acompanyar la narrativa i els sentiments que s’hi van abocant a sobre.
Poc es pot explicar de l’experiència viscuda quan se surt del teatre, és impossible transmetre tot allò que remou i fa sentir. Si una cosa es pot dir és que el públic surt del teatre agraït i amb una agitació a l’ànima.