No he llegit el llibre de Jame Rhodes on denuncia i explica els abusos sexuals que va patir de petit. No coneixia tampoc molts dels detalls de la seva dura trajectòria vital, ni soc un seguidor habitual de la seva carrera com a pianista. Suposo que com jo hi haurà més espectadors als que els hi passarà el mateix, però val a dir que l’espectacle va més enllà de la figura de Rhodes i fins i tot del tema dels abusos. L’espectacle parla de com enfrontar-se als dimonis personals i de com sortir del pou, ja sigui aferrant-se a la música o a qualsevol estímul esperançador. És per això que el protagonista és a vegades el mateix Rhodes i a vegades un narrador extern que ens dona dades, opinions i que interroga fins i tot al públic. El salt d’un a l’altre és molt subtil -pel meu gust, massa i tot-, però ajuda a fondre les vivències de l’artista amb les de qualsevol de nosaltres.
Iván Morales ha volgut distanciar-se en part del pianista i del seu llibre, però sense perdre mai el referent. També ha pretès defugir els detalls morbosos i relativitzar el dolor i el dramatisme a base de recursos que en ocasions m’han semblat excessivament capritxosos. Tota la part de descomposició gestual o les continues manipulacions del so i de la il·luminació per part de l’actor m’han semblat innecessàries en molts moments. Sort que Quim Àvila -un actor que fa temps que ha deixat de ser una promesa per convertir-se en un dels millors de la seva generació- ho dona tot i intenta fer-nos creïbles alguns passatges que lluiten a contrapel amb el que s’explica. Crec que aquests petits detalls resten emoció a la proposta, tot i que la feina de l’actor, la duresa de la temàtica i l’epíleg final fora d’escena ho contraresten tot.