La indigna impunitat
El silenci és una llosa que costa molt de treure’s, però s’hi ha una cosa que va consumint a les persones és la incertesa, el no saber, el estar pendent sempre d’alguna cosa. L’espera i la lluita per saber la veritat sobre un tema és una taca que es va expandint per dins i que afecta a tot.
Moltes històries s’han fet públiques al llarg dels anys sobre els nens robats per religioses durant la dictadura franquista, en aquella època en què les dones amb pocs recursos acabaven a un hospital regentat per monges per donar a llum i es quedaven sense les seves criatures per, segons aquestes, haver mort durant el part. Fills i filles que acabaven en mans de persones amb capacitat econòmica que, sabent-ho o no, pagaven per “adoptar” il·legalment a aquestes criatures. Òscar Consantí parteix d’aquesta realitat coneguda per explorar més enllà i parlar en aquesta obra dels robatoris a les presons on a les peses polítiques se’ls hi treien els fills i es venien al millor postor. També aprofita per posar el focus en què aquesta pràctica es va allargar des dels anys 50 fins mitjans-finals dels 90. Un crim amb impunitat.
El text és una autèntica meravella, està estructurat en tres històries, les dels tres personatges, que s’acaben entrellaçant per les seves pròpies experiències. Tot i que el tema és complex i hi ha força dades, Constantí aconsegueix que el relat sigui totalment orgànic i senzill a la vista del públic. Aconsegueix implicar tant a l’espectadora que acaba traslladant-la a la taula per compartir la indignació i el dolor amb els personatges. Un relat emotiu i molt transparent, que deixa un pòsit d’indignació quan acaba l’espectacle.
Manel Barceló, Montse Esteve i Mont Plans estan esplèndids en les seves actuacions, desapareixen rere els personatges i la seva història i, això, és fantàstic de veure. Barceló transmet a la perfecció tot allò que és el seu personatge, exemplifica de manera sublim a un madrileny que està aprenent català, amb tots els matisos lingüístics que això comporta. En cada intervenció seva es veu el detall precís que tant text com intèrpret han treballat per donar versemblança a la seva història. Esteve, tot i que al principi no sembla que estigui del tot connectada a la narració -pot ser una decisió de la direcció-, acaba comprometent-se amb l’angoixa i la ràbia del seu personatge. A poc a poc va escalant i va construint la relació d’estima i dolor compartit amb l’altre personatge femení. Monts Plans destaca d’una manera molt especial per com connecta amb el seu personatge, amb els records que explica i la pena que encara sent. La seva mirada és una finestra ben oberta a les emocions de la Lola, el seu personatge. En la seva visió perduda trobem la memòria i en la seva mirada directa la ràbia pel què li van fer. La seva interpretació és magnífica.
Una escenografia molt senzilla, una taula i quatre cadires, serveixen més que de sobres per a aquest drama que s’explica i que encara perpetua en la vida de moltes persones. La proximitat amb el i les intèrprets i la interpel·lació intermitent acaba d’ajudar a sentir aquest relat molt més proper que una simple llista de dades, de fets.
Una obra contundent, de denúncia i reivindicació, que afecta al públic i el fa reflexionar amb un repartiment de luxe que deixa meravellat al públic.