Vivint a la deriva o més aviat sobrevivint a la vida i a tot el què l’envolta. Fent força per aixecar-se cada dia i pensar que controla la seva vida, que no fa res que no vulgui, que no ha sigut fàcil, però que és autosuficient i tan se val què hagi passat o el que pensin d’ella.
Acompanyem a Fàtima, la protagonista, en un dia més de la seva desgràcia. Rebutjada per la societat que no la comprèn, que no pot entendre què li passa pel cap o perquè està patint. Primer una companya de pis la fa fora de la seva vida per falta de coneixement i perquè està espantada per com pugui acabar tot plegat. Enfadada perquè una altra vegada algú s’ha volgut ficar a la seva vida, marxa i s’endinsa en un barri marcat per la solitud, les drogues i l’abandonament. Van passant pel relat persones oblidades que tenen més en comú del què podrien pensar. I al bell mig de tot plegat, una violència intrínseca de la societat que destrossa vides sense miraments.
Aquesta obra és misèria i molt, però molt dolor sense aturador, Queralt Casasayas (Fàtima) s’exprimeix a l’escenari, mostra fins a l’última gota d’aquest dolor mentre busca fugir-ne. Sense pal·liatius mostra la tristesa, la pena i una ferida oberta a l’ànima impossible de tancar. El què fa Casasayas durant tota la producció és desposseir-se d’ella mateixa per entregar-se completament al personatge i el públic ho agraeix amb cada aplaudiment desorbitat al final de l’obra. Però no està sola a l’escenari, la resta de personatges ajuden a elaborar un perfil exacte de la societat que la rodeja i la va modelant.
Pocs elements a l’escenari, amb un disseny de llums específic i detallat que acompanya a la perfecció l’aparició de cada persona que orbita al volant de Fàtima. Personatges puntuals, però que converteixen simples encontres en punts d’inflexió senzills i determinants.
Amb un muntatge atrevit i colpidor, l’angoixa i l’aprensió van apoderant-se de l’espectadora desitjant que no acabi el relat com tot apunta… Punyent i real, aquesta és una de les grans propostes del teatre actual.