Una distòpia finalitza l’eufòria
Lara Diaz-Quintanilla, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2020-21, dirigeix Eufòria, el text resultant de la seva residència.
Un grup d’amics (Ramon Bonvehí, Marta Codina, Mireia Illamola Riubugent, Laura Pau, Bàrbara Roig Grifoll i Marc Tarrida Aribau) celebren un aniversari i mostren la il·lusió exagerada que posen en l’assoliment d’un objectiu únic: l’èxit d’una cantant, el descobriment científic més important de la historia, la superació d’una marca esportiva, l’amor etern, etc.
Per aconseguir aquest estat de plenitud i felicitat hi posen tot el seu esforç amb una autoexigència exagerada, amb la competitivitat necessària per a ser més productius. Aquesta eufòria que acompanya l’èxit i la fama ha de ser immediata i aconseguir l’èxtasi ràpidament. L’eufòria es va convertint poc a poc en diferents estats d’ànim amb el descobriment ficcionat de la fi del món, distòpia que ha estat tractada repetidament per escriptors, guionistes i dramaturgs. A “Colapso” de Jérémy Bernard es presenta el comportament humà davant d’uns esdeveniments incontrolables als que ha arribat la humanitat per la seva deixadesa, ambició i manca d’escrúpols. Eufòria d’una manera innovadora, descriu els canvis que es van produint en els personatges a mida que van veient que les seves il·lusions van desapareixent per un fenomen extern incontrolable que podria ser qualsevol altre o fins i tot, ells mateixos.
Díaz-Quintanilla ja ens va demostrar a “Herència abandonada” la capacitat de descriure les relacions familiars entre els fills i els progenitors fent un impecable balanç de la història d’una família. Eufòria també parla de relacions entre amics i l’alegria dels èxits compartits.
La teatralització d’aquesta historia és una bogeria que utilitza vídeos reals de la nostra història així com càmeres a l’escenari a temps real que permetria veure millor les expressions facials si no fos per les màscares que es col·loquen els intèrprets. La utilleria és molt exagerada i el caos que es produeix no és més que la solitud i la pèrdua de les il·lusions dels personatges.
Potser no calia crear una distòpia per demostrar que els moments de màxima felicitat sempre són finits.