A l’igual que a El principi d’Arquímedes, Josep Maria Miró torna a tancar els seus personatges en un equipament públic (allà una piscina, aquí una casa de cultura), els torna a enfrontar al secret d’un ells i torna a fer que la pressió externa (allà uns pares indignats, aquí una crisi que empeny a decisions extremes) marqui el destí de tots ells. També utilitza de nou uns recursos narratius que permeten veure diferents punts de vista i, fins i tot, torna a posar com a eix de la història un personatge que esdevé víctima i botxí, amb cert aire d’heroi caigut en desgràcia… Tot a la vegada.
Sigui com sigui, Estripar la terra no acaba de funcionar amb la mateixa precisió… Potser perquè alguns elements del text (les reiteracions, per no anar més lluny) no contribueixen al naturalisme pretès, sinó tot el contrari. Potser perquè el tema central triga molt a aparèixer. Potser perquè els actors evidenciaven certa precipitació i nerviosisme el dia de l’estrena. Potser perquè les comparacions són odioses… i injustes.
Això no treu que aquesta sigui una obra molt ben escrita, amb uns flashbacks que funcionen com mai he vist en un escenari. Una peça que, tot i no ser rodona, és recomanable per aquests i altres motius.