En Quim Llisorgas, un noi de 28 anys afectat d’una malaltia genètica anomenada síndrome de Joubert explica en primera persona tot l’esforç de superació que ha hagut de fer tots aquests anys per arribar a aconseguir el seu somni: ser actor. I ens ho demostra en aquesta re-estrena que va estar un mes en cartell a finals de l’any passat. Actualment té un paper a la sèrie de TV Com si fos ahir i agraeix a la sèrie que tingui en compte les malalties minoritàries.
No és una obra de teatre basada en fets reals. És un fet real explicat pel mateix autor, qui amb totes les dificultats físiques que encara té, ens arriba a l’ànima i commou profundament amb la descripció de la seva vida, els problemes que ha hagut de superar, les escoles especials, les logopedes, el pas per les USES (Unitat de Suport a la educació), els EAP (equip d’assessorament psicopedagògic) i la frustració de haver-li estat negada la titulació de la ESO.
La dramatúrgia d’aquest espectacle ha anat a càrrec d’ell mateix, Ester Nadal i Marc Pinyol que han aconseguit fer art d’una dificultat, teatre de divulgació d’un tema difícil d’encaixar. Lluís Cartes n’ha fet la música i les cançons que, a demés de ser molt boniques, alleugeren la tensió de les dificultats del protagonista. Ester Nadal és la mare que l’acompanya no només amb les il·lusions del Quim sinó també amb les seves pròpies construint un teixit de somnis amb un resultat molt poètic i entranyable.
En diuen teatre inclusiu, tot i que el fet d’haver d’incloure ja és excloent. Les persones amb diversitats funcionals formen part de la societat. Com diu Òmnia Bakkali Tahiri al seu libre Un far a tres minuts de casa: “La diferencia és riquesa quan va acompanyada de respecte, les societats s’han d’adaptar a les persones que les conformen, les veus més fluixes al centre de la rotllana per poder-les sentir bé, que fóssim uns més, i no pas uns altres.”
Aquesta obra ens aporta la riquesa de la diferència, de la superació, de la voluntat i el desig de viure. Gràcies Quim.