Tot el que necessites per anar al teatre

En la solitud dels camps de cotó: Un text ple de metàfores, potser no apte per tots els públics

En la solitud dels camps de cotó
22/01/2017

Tornem a la Sala petita del TNC amb una certa por d’avorrir-nos per un text que pensem pot arribar a ser inabastable per nosaltres; es tracta de EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ de Bernard Marie Koltès, un duel dialèctic i vital entre dues persones ben diferents, entre dos mons que estan en les antípodes, entre el representant de la foscor i el que prové de la llum, entre el Dealer (venedor) i el Client.

Una proposta dirigida per en Joan Ollé, traduïda per Sergi Belbel, i interpretada pels actors Andreu Benito (el Dealer) i Ivan Benet (el Client); és la primera vegada que el TNC programa una obra d’aquest autor.

S’apaguen les llums de la Sala i encara a les fosques, escoltem la veu profunda d’Andreu Benito, com comença a desgranar el text:

“Si vostè camina per fora, a aquesta hora i en aquest lloc, és perquè desitja alguna cosa que no té, i jo puc proporcionar-l’hi, aquesta cosa; perquè si sóc en aquest lloc des de fa més temps que vostè i per més temps que vostè, i si ni tan sols aquesta hora que és la de les relacions salvatges entre els homes i els animals no me n’aparta, és perquè tinc el que cal per a satisfer el desig que passa davant meu, i és com un pes del qual he de deslliurar-me sobre tothom, home o animal, que passi davant meu”

Una posada en escena magnífica, absolutament despullada, per tal de deixar que el text i les interpretacions es puguin gaudir plenament; els dos homes a sobre d’una plataforma fosca i basculant, que s’anirà movent cap a un cantó o cap a un altre, depenent de què els seus arguments convencin o no als espectadors.

Segurament un text no apte per tot tipus de públic i encara menys per segons quins espectadors asseguts en una Sala de Teatre, sense un coneixement previ del que anirà a veure. Al meu costat un home regirant-se a la cadira i mirant l’hora constantment i badallant sense cap intenció de dissimular.

Nosaltres intentem seguir-ho amb atenció, malgrat que en més d’una ocasió ens perdem en el significat de les llargues frases, que desgranen davant nostre els dos actors….

… i no podem evitar-ho, sense voler comencem a comparar com expressen les paraules, i ens adonem que en Andreu Benito, malgrat que la seva interpretació és prou bona, en algunes ocasions “recita” com si es tractés d’un poema, amb una certa “declamació” que ens fa allunyar massa del personatge que interpreta. En canvi, la interpretació d’Ivan Benet ens la creiem des del minut zero, tant per la forma de dir-ho com per l’expressió del seu rostre i fins i tot pels moviments del seu cos…. i ens quedem embadalits amb la seva interpretació…. com si s’hagués convertit en un mag que ens ha fet un encanteri i ens té atrapats.

Malgrat tot, confirmem que a la sortida o en els pròxims dies haurem de llegir-nos el text per intentar captar tot el que aquest vol expressar. Un text que parla de desitjos, d’un acte de seducció entre dues persones enfrontades amb dues maneres molt diferents de veure la vida:

el Dealer és l’home dels camps, l’home pobre, l’exclòs….. sap que les paraules són creació, pensament i ficció i té consciència de la impossibilitat de poder expressar gaires veritats a través d’elles el Client és l’home de les ciutats, l’home ric, l’home sense tradició, el condemnat….. el que fingeix que les seves paraules diuen la veritat….. i segurament no té gaire clar el que recerca.

No ens atrevim a recomanar aquest espectacle a tothom. Creiem que és un text ple de metàfores, que té la seva dificultat per seguir-ho. Nosaltres ens ho hem passat bé, malgrat que hem de reconèixer que hem valorat molt més les interpretacions i la posada en escena, que un text que haurem de llegir per força.

Si destigeu llegir l’apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

← Tornar a En la solitud dels camps de cotó