Quan Josep Maria Pou va dirigir la seva versió de l’obra de Williams –concretament, l’any 2014- ja vaig comentar que aquesta era una de les peces més delicades i belles de l’autor nord-americà. Una peça que no ha envellit tant com altres de les seves, i que sobreviu al pas del temps per ser un petit drama domèstic, quotidià, amb personatges que entenem i comprenem des de la seva primera aparició. Evidentment, segueix essent una obra supeditada a un marc temporal, a una època concreta, ja que si no algunes actituds dels personatges no es podrien entendre de la mateixa manera. Això pot restar interès a alguns espectadors, però si et deixes emportar pel que senten els personatges tot resulta molt més fàcil.
No sé si per aquesta tossuderia de voler acostar sempre els clàssics al moment actual, el muntatge de Martina Cabanes comença com un assaig a temps real. Al poc d’entrar a platea ja veiem a actors que escalfen i recol·loquen part del mobiliari, que no són més que peces soltes i trossejades del que un dia pot arribar a ser una escenografia completa. Apareixen després els actors que falten, algun busca el text que es va deixar el dia anterior, fan preguntes sobre l’assaig –suposem que assaig general- que han de fer a continuació, es preparen… i finalment comencen. Aquesta idea, que en un principi aporta quatre dades sobre Tennessee Williams i el context de l’estrena de l’obra, sembla que ens conduirà cap a un camí nou i inexplorat fins ara en les representacions d’El zoo de vidre. Però no… no acaba sent així. Un cop comença la funció la idea s’oblida, i exceptuant la recol·locació manual d’algun focus tot segueix els cànons habituals. No sabem si hauria estat millor o pitjor explorar el tema de l’assaig, però no entenc llavors el perquè d’un inici que promet el que després no serà…
Centrant-nos ja en la funció en si, cal dir que Cabanes posa tot el valor en les interpretacions i en els petits detalls. Aquesta és, sens dubte, una obra de petits detalls. En aquest sentit, cobren importància totes les escenes a la llum de les espelmes i tot el que té a veure amb les fràgils i metafòriques figuretes de vidre. Laura Conejero desplega tots els recursos que ja li coneixem i ens brinda una Amanda que juga a fer d’actriu sofisticada; una Amanda amb un regust de diva vinguda a menys. Clara Moraleda crea una Laura delicada i tendra, però potser una mica massa exagerada a nivell gestual. Roger Torns fa un Tom prou creïble, mentre que a David Anguera potser li falten anys o una mica més d’experiència perquè connectem del tot amb Jim O’Connor, un personatge curt però complex i determinant en aquesta història.
Crec que malgrat alguns petits desajustos, aquesta versió conserva la màgia de Williams. Només per això ja val la pena rememorar o descobrir un text que apareix per la nostra cartellera molt de tant en tant.