Adaptar al teatre El quadern daurat, de Doris Lessing, és una tasca enorme, gegantina. L’obra de l’escriptora britànica presenta una estructura complicada, polièdrica, amb una sèrie d’històries que sorgeixen d’unes altres… talment com si es tractés d’una nina russa. L’adaptació de Carlota Subirós juga molt bé amb tots els elements, assumeix riscos i ofereix finalment una peça neta, clarificadora i lluminosa… malgrat les ombres i les complicacions narratives. La idea del narrador inicial, del que més tard es justificarà la seva intervenció, o el desdoblament de la protagonista són troballes teatrals que sumen i que van dotant a l’obra d’un interès afegit. És cert que la durada de l’espectacle és potser excessiva, i que moltes reflexions -feministes i polítiques, principalment- poden donar la sensació de dilatar-se gratuïtament… però no oblidem el material d’on prové: una novel·la de quasi 1000 pàgines que qüestiona el paper de la societat masclista, de la supremacia blanca i del comunisme -a més de moltes altres coses- durant una gran part del segle XX.
Crec que el gran valor de l’espectacle és el rigor i la serietat de l’adaptació teatral (la primera, fins i tot abans que els britànics), però sobretot l’encert de la direcció. Subirós es supera a si mateixa, i tot i que fa anys que assumeix riscos i obres monumentals aquesta té alguna cosa que la fa diferent… i fins i tot més arriscada que les altres. El risc de la direcció, però, s’extén a totes les altres facetes implicades, ja que res s’entendria sense l’estudiada escenografia de Max Glaenzel, el prodigiós treball d’il·luminació de Carlos Marquerie o l’enigmàtic espai sonor dissenyat per Damien Bazin. La interpretació, per descomptat, fa la resta… sobretot amb aquestes dues actrius tot terreny que es deixen la pell en dues creacions per recordar. Em refereixo a les sempre incombustibles Nora Navas i Mia Esteve.