Les comèdies de bulevard i tot el que s’ha derivat d’elles en els darrers anys (El sopar del idiotes, Sota teràpia, El nom, Quan temps em queda?, etc.) obeeixen sovint a una fórmula concreta i també a un tipus d’interpretació estereotipada per a que el públic sàpiga a què va i no s’emporti cap sorpresa. És un gènere, o subgènere, que no admet massa innovacions ni massa canvis. És per això que El favor s’erigeix com una petita excepció. Tot i seguir fil per randa una premissa sobre la que gira tot l’espectacle (aquí es planteja fins i tot abans de que comencin a aparèixer tots els personatges), la comèdia es centra en les personalitats dels quatre amics i els tracta com a persones que podem reconèixer al nostre voltant i no com a simples arquetips. Aquí hi té molt a veure la direcció d’actors, que intenta naturalitzar tot el possible –en una comèdia de situació hi ha d’haver concessions, naturalment- les reaccions i les conseqüències de tot plegat. L’experiència i el talent de Jordi Rico, Marc Rodríguez, Eduard Buch i David Marcé aconsegueixen un conjunt homogeni, que sap com afrontar les parts més divertides però també les que condueixen a cert conflicte. El fet que el text estigui escrit per una actriu (Susanna Garachana) i dirigit per un actor (Xavier Ricart) potser també hi ha tingut alguna cosa a veure…
L’obra flueix des del principi, però cal admetre que cap a la part final s’allarga una mica innecessàriament (el discurs de les aletes) i ho tanca tot amb un xic de precipitació. Potser hagués agraït algun punt de conflicte més alt, però no descarto que potser s’hauria carregat la naturalitat de la que fa gala el muntatge… En aquest sentit, només cal aplaudir una proposta que pot arribar a ser molt i molt comercial, però sense sacrificar qualitat ni coherència.