Tot el que necessites per anar al teatre

Dos familias: “Adopció i acollida, dos conceptes que no s’han de confondre”

Dos familias
20/02/2017

De vegades és molt complicat voler fer el bé a algú i no patir-ne les conseqüències. Qui són les víctimes… els pares biològics, els pares d’acollida… o els nens?

 

“Dos famílies” és un text de José Pascual Abellán, dirigit per Sergio Arróspide i interpretat per Pau Sastre en el paper de pare biològic i Anabel Totusaus i Eduardo Telletxea en el de pares d’acollida, que ens fa reflexionar sobre les implicacions emocionals que comporta l’acollida d’un nen.

 

El que m’ha agradat molt de l’obra és que no intenta posicionar-nos ni a favor d’uns, ni d’altres, sinó que ens mostra una mirada neutral sobre dos punts de vista diferents, on hi ha, per damunt de tot sentiments.

 

La Cristina i en Marcos no poden tenir fills, però aquesta circumstància no els ha impedit de  complir el seu desig de ser pares. Fa un parell d’anys, en comptes d’adoptar, van decidir acollir a casa seva a un nadó el qual la seva família biològica no se’n podien fer càrrec (la mare havia mort i el pare era un home amb addiccions). El “problema” apareix quan al cap d’un temps en Miguel, el pare biològic d’en Lluís, s’ha reinserit i espera amb il·lusió el retrobament amb el seu fill.  Aquí comença un espiral de sentiments per totes dues bandes. Per un costa el patiment emocional de la Cristina i en Marcos davant la separació del nen, mostrant-nos les seves pors, angoixes i fins hi tot l’egoisme que els suposa aquesta separació, i per un altre veurem a un home, en Miguel emocionat davant l’esperat retrobament amb el seu fill, a l’hora que ens mostra les seves pors davant una situació que li és del tot desconeguda… el de ser pare i fer-ho bé.

 

 

A “Dos famílias” vaig poder viure moments de molta tensió, on les emocions cada cop van guanyant més terreny. Vaig emfatitzar amb tots ells.  Vaig entendre les seves  reaccions, les seves pors, angoixes, i patiment emocional.

Tots són víctimes. Tots tenen la seva raó. Tots tenen sentiments.

 

El retorn és un moment tan difícil com la separació del nucli familiar, tant per els pares com per els infants.

L’acolliment no és per complir “el somni de ser pares”. Quan algú decideix aquesta possibilitat ha de tenir clar que no té garantia de futur, sinó que es tracta d’un acte de solidaritat. Que pot ser per a un temps determinat, o per a tota la vida, però sempre s’ha de tenir clar que tu ets “provisional”.

Hi ha una frase de l’obra que ho resumeix tot molt bé:  “El problema es que, el primer dia, no nos despedimos de el”

 

Us recomano que no us la perdeu. És una obra imprescindible per moltes raons: el text és boníssim, està molt ben dirigida i extraordinàriament interpretada. Tres actors, molt ben documentats, que fan una feina increïble. A mi m’han emocionat.

 

No badeu, ahir entrades estaven exhaurides i molta gent es va haver de quedar al carrer.

****/ *****

 

← Tornar a Dos familias