Veure els enrenous formats per paraules confoses o plans histriònics per aconseguir objectius amorosos sempre funciona dalt d’un escenari. Com més enrevessat sigui el guió i més difícil sigui arribar al destí desitjat, més atrapa i enganxa.
Ottavio és un home ric que s’ha casat amb Beatrice després d’enviudar. Ella i el seu fill Lelio volen quedar-se amb la fortuna familiar com a herència, però els hi fa nosa Florindo, el fill legítim d’Ottavio. Amb estratagemes victimistes, Beatrice ha aconseguir que el seu pare el faci fora de casa. Coralina, serventa de la família de tota la vida se’n va amb Florindo i trama un pla per arreglar les coses i que tot torni al seu estat natural.
Comèdia d’embolics molt divertida, amb un text ràpid i sense floritures que interpel·la i fa participar al públic en tot moment. Una estona plena de riures contagiosos que neixen de la narració, però que s’alimenten absolutament de la interpretació de tots els personatge que salten a l’escenari.
Mireia Aixalà està espectacular amb la seva Coralina, eixerida i còmplice tant en el text com amb el públic. Connecta directament amb cada espectador/a, es confessa i trama amb aquests com a testimonis, s’exaspera i busca la seva comprensió, creant un vincle estret i molt agradable. La naturalitat d’Aixalà impregna al seu personatge fins a la seva darrera fibra, transmetent cada paraula. Coralina és el centre de la trama, però es construeix i creix gràcies a la resta de personatges que van edificant un marc perfecte per a la seva interpretació. Xavier Boada i Rosa Gàmiz fan un tàndem excel·lent com a Ottavi i Beatrice, exagerats en al seva verborrea donen vida a l’essència dels seus personatges. Joan Arqué i Ireneu Tranis es converteixen en aquells secundaris, majordoms maldestres, que roben el protagonisme quan apareixen a l’escenari i arranquen els riures més sincers del pati de butaques.
Tot el repartiment encaixa a la perfecció en la història relatada i provoca un agradable sentiment d’alegria que es va escampant a mesura que la narració avança. Aquest bon plantejament inicial es complementa amb una posada en escena senzilla i eficaç, en un marc incomparable com és la Biblioteca de Catalunya.
Se surt feliç del teatre, quina absurditat, oi?