La Tribuna, d’Emilia Pardo Bazán, es considera la novel·la que va introduir el naturalisme a Espanya. Explica les desventures d’una sèrie d’obreres en una fàbrica de tabac de La Coruña, just en l’època en que estava a punt de constituir-se la primera República. A Cigarreras es fa una adaptació d’aquesta important obra literària, però introduint també a l’escriptora gallega com un personatge més. El resultat és un fresc força aclaridor d’una època i d’una situació política i econòmica que marcaria el final del segle XIX a Espanya, amb clares referències a temes que també cuegen a la societat actual: la lluita de classes, el feminisme, la convulsió política, etc.
Pardo Bazán va ser moltes coses a la seva vida: aristòcrata, assagista, periodista, novel·lista, traductora, editora… i també una de les precursores del feminisme a Espanya. Això es nota, i molt, a aquesta adaptació que podem veure al Teatre Romea. La defensa dels drets de les dones i el fet de donar-les veu i protagonisme (a l’obra no apareix cap actor) fa que puguem veure la història de l’Amparo i les seves companyes des d’una perspectiva molt més propera. És cert que l’argument també planteja situacions i relacions personals pròpies d’aquell moment, i afortunadament poc extrapolables, però el missatge queda clar i el treball de Cándido Pazó -director i adaptador- ha demostrat tenir vigència i sentit.
L’únic problema que podríem trobar a Cigarreras és que s’ha basat en un plantejament i una estructura dramàtica excessivament clàssiques. Hi ha resolucions escèniques que semblen d’una altra època, i potser es troba a faltar una mica més de risc o d’imaginació. Però, sigui com sigui, seria injust no esmentar la força que l’espectacle té en molts moments i també el treball realment magnífic de les set actrius.