Lucas Hnath, dramaturg nord-americà va escriure l’obra “A Doll’s House, Part 2” al 2017 i va ser el seu debut a Broadway. Era la segona part de “Casa de Nines” de Henrik Ibsen quan Nora torna a casa seva 20 anys després d’haver marxat. Ibsen sempre va negar que fos una obra feminista però Hnath li dona aquest aire de llibertat que semblava que buscava Ibsen. Podria haver passat de tot en aquests 20 anys però Nora torna triomfadora, brillant, segura. Qui no hagi vist o no recordi l’obra original no comprendrà massa bé perquè va fugir Nora, sembla un capritx d’una dona benestant avorrida d’un marit que li proporciona tot el que necessitava. Nora va marxar desenganyada, després que Torvald la tractés d’impostora, hipòcrita, criminal, indigna, mancada de moral i del sentit del deure per haver falsejat la firma del pare i aconseguir els diners que necessitava per guarir la malaltia d’ell mateix. Quan l’amenaça desapareix, Nora torna a ser la nina desvalguda que ell cuidarà i protegirà. Som a la segona mitat del segle XIX. 20 anys més tard les desigualtats socials i legals entre homes i dones continuen i s’enceta el debat a quatre, els dos protagonistes, la vella dida i la filla de Nora. Els diàlegs són plens de raons per totes bandes. Un text que no hauria desagradat a Ibsen.
Tant l’autor del text com la direcció de Silvia Munt han sabut trobar un equilibri entre els personatges. No hi vencedors, no hi ha perdedors, no hi ha drama ni final tràgic. I és així perquè han donat més importància al descobriment de la raó que a l’efecte teatral. Emma Vilarasau i Ramon Madaula retrocedeixen més enllà dels records i es situen més enllà del present, discuteixen, lluiten, entenen i cedeixen davant dels arguments de l’altre. Una delícia de diàlegs. Isabel Rocatti és la dida de Nora, molt còmoda en el seu paper i Júlia Truyol és la filla. La seva actuació és segura i serena, com sempre.
L’escenografia d’Enric Planas recrea un espai fred i distant que dona protagonisme als personatges i als diàlegs. David Bofarull ha sabut donar la llum precisa al fons quan s’obra la porta i il·lumina tota l’estança advertint que alguna cosa està a punt de passar.
El violoncel de Manuel M. Del Fresno omple els silencis tensos de les trobades.
Encara que l’obra té entitat per si mateixa, jo recomano la lectura del text d’Ibsen abans de veure-la. Entendreu millor l’actitud dels quatre personatges principalment la de Nora.