Pere Riera és un dels autors més interessants i exitosos de la seva generació. Potser no és dels més prolífics, ni tampoc dels més innovadors dramatúrgicament parlant, però el seu estil arriba sempre al públic de forma directa i encertada. Èxits com Desclassificats, Barcelona, Infàmia o La dona del 600 així ho avalen. Aquest cop ens presenta un text ja antic, del que s’havien fet diverses lectures dramatitzades però que mai havia arribat a l’escenari. Casa Calores és un text nostàlgic que gira entorn una casa i, per descomptat, de la família que l’habita. Un text costumista que ens recorda les primeres èpoques de Benet i Jornet o alguna de les obres de Jordi Casanovas, com per exemple Vilafranca.
La gran virtut de Casa Calores és la facilitat que té per acostar-nos uns personatges, i fins i tot uns paisatges i uns olors, que reconeixem de seguida. Qui més qui menys ha somniat i ha fet plans de futur en un terrat, s’ha enamorat de qui no tocava o ha comès errors de joventut que tard o d’hora han acabat passant factura. Però el preu de tot això és que un espectador o espectadora experimentats endevinaran ràpidament els possibles girs de la història, que al cap i a la fi no deixen de ser els habituals de moltes vides quotidianes. Per tant, estem davant d’una obra càlida, emotiva, però també previsible i força convencional.
El que més m’ha sobtat de l’obra és la diferenciació entre el món dels adults i el dels joves. Com si fossin gairebé dues obres paral·leles, anem descobrint la vida d’una colla de nois i noies mentre una mare i un amic de la família van apareixent entre escena i escena com si fossin els testimonis o els narradors involuntaris de tot el que ha de succeir. El fet que s’hagi escollit a dos esplèndids veterans com Rosa Renom i Jordi Boixaderas per interpretar aquests personatges encara engrandeix més la distància, ja que per bé que ho facin els quatre joves (Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas i Eudald Font) hi ha un tema d’experiència –i fins i tot de ritme intern- que no acaba d’encaixar del tot.
Tot i que s’hagués pogut treure més partit a una trama com aquesta, podem assegurar que Casa Calores funciona en molts sentits i quasi segur que aconseguirà una bona resposta del públic. Només per veure l’escena final entre mare i fill, amb una magnífica i subtil interpretació de Renom, ja val la pena pagar el preu de l’entrada.