Albert Arribas és el dramaturg i director de Cadires (Les chaises), una peça de teatre de l’escriptor francès d’origen romanès, Eugène Ionesco, que juntament amb Beckett són els màxims exponents del teatre de l’absurd. Va ser escrita al 1952 i es va estrenar a Paris amb no gaire èxit un any abans que la coneguda Tot esperant Godot. Europa sortia de dues guerres mundials amb milions de morts, d’un moment en el que la cultura i les arts són un reflex de l’absurd de l’existència humana.
Oriol Genís ens va enlluernar fa 4 anys amb el magnífic monòleg de Tarantino, Vespres de la Beata Verge i ja en fa dos que el teatre Goya es va posar dempeus per celebrar l’obra de Ionesco, Cadires que juntament amb la molt reconeguda i estimada pel públic català, Mont Plans ens van demostrar que la seva capacitat actoral ha millorat amb els anys. La Mont, etiquetada durant molt de temps d’actriu còmica, entra de ple en una obra per reflexionar sobre la vellesa i el pas del temps. És una obra per a dos actors de molt difícil interpretació per la gran quantitat de personatges que van apareixent però que ells resolen amb professionalitat i elegància. Torna ara a l’espai Texas per aquells que no la van poder gaudir.
Una parella d’ancians a dalt d’una torre van preparant unes cadires imaginaries esperant l’orador que haurà de donar sentit a la seva existència desafiant tota lògica, inventant i recargolant la realitat, creant una esperança i unes figures imaginàries entre les que hi ha un emperador. Amb els personatges invisibles que apareixen, surten els desitjos insatisfets, les voluntats frustrades, les pèrdues, els dols, les culpes i els remordiments. Esperen l’orador qui, com Godot, els ha d’alliberar de la realitat de la vida quotidiana.
El teatre de l’absurd s’ha d’escoltar paraula a paraula, frase a frase sense buscar una historia sinó un pensament aïllat, un sentiment que es descobreix a mida que es va escoltant. Els personatges es confonen, apareixen símils irreals. Al darrera d’un parlar aparentment sense sentit, hi trobem la dignitat de la persona, l’espera del no res, la il·lusió del succés pròxim, el patiment de viure, l’adulació a la figura del poder (l’emperador) i la necessitat de ser vist i escoltat per ell.
De tot això, Oriol Genís i Mont Plans en fan una adaptació molt personal en la que expliquen les intimitats de la creació d’aquesta peça, les seves vivències i frustracions, barregen realitat i ficció teatral i s’endinsen en les dificultats de la professió allunyant-se de Ionesco i del teatre de l’absurd.
Com al bon teatre de l’absurd, sempre s’espera alguna cosa, a algú que ha d’arribar perquè és important per tots. És l’esperança perduda que aquestes dues velles glòries del teatre ens han fet retrobar.