Tornem al teatre, aquest cop per anar a veure la nova proposta de Sesé i Morató: Busco pis! Xavi Morató escriu i dirigeix aquest espectacle, amb música i direcció musical de Gerard Sesé. He de dir que vaig anar convençut per un amic i acompanyar-lo.
I m’he trobat amb una sàtira implacable i divertidíssima dels nostres dies, que se’n riu absolutament de tothom i de tot.
Com ja passa en altres propostes seves, hi trobem les lletres marca de la casa, amb aquell estil irònic, directe i molt reconeixible. I té una sort que no sempre es troba en altres musicals: compta amb diverses cançons que realment t’enganxen, que et queden al cap en sortir del teatre. És una qualitat que, sincerament, no sempre he trobat en alguns musicals de nova creació, on sovint costa recordar cap melodia o lletra després de la funció. Aquí, en canvi, hi ha moments musicals que connecten amb el públic i que fan que l’espectacle guanyi força i personalitat.
He de dir que amb aquesta obra he somrigut. I no és poca cosa. Darrerament em costa riure i, per motius personals, els somriures no apareixen tan fàcilment com abans. Precisament per això ho valoro encara més: perquè en alguns moments de l’espectacle, gairebé sense adonar-me’n, se m’ha escapat un breu somriure. Pot semblar poca cosa, però per mi és un senyal clar que l’obra té aquella capacitat especial de connectar amb el públic, fins i tot en dies en què no és tan senzill deixar-se portar.
Pots veure la resta de la meva opinió en el següent enllaç–