Incòmoda, culpable i amb la consciència remoguda. Així és com una servidora va sortir de veure el nou espectacle de la companyia No es país para negras. I no era per menys. Blackface y otras vergüenzas és un obra que pretén crear consciència en els seus espectadors i posar en dubte la idea preconcebuda que ha tingut la societat en certs aspectes, ja sigui per tradició o per desconeixement.
Oda Mae Brown –sí, com Whoopi Goldberg a Ghost– és la protagonista i, com a la pel·lícula, és una vident que deixa el seu cos a persones mortes que tenen alguna cosa a explicar. Principalment, aquestes veus pertanyen a dones negres que volen explicar la seva història. Passem doncs, des la negra Tomasa a Sara Baartman (la venus negra), rememorant vivències de dones que van ser violentades, vexades, utilitzades i ridiculitzades per ser, a més de dones, negres. Però aquí no queda la cosa, ja que també hi ha moments per les veus negres masculines, una de les que més impacta: la de “El negre de Banyoles”.
Silvia Albert Sopale és l’encarregada de donar vida a l’espectacle (creadora i intèrpret) i si deixa l’ànima per retransmetre a l’espectador fins l’últim bri d’emoció. Riem amb la Tomasa, patim amb la Sara i ens indignem amb la figura de Banyoles. La força de les històries i la seva interpretació commouen a l’espectador que arriba a sentir-se còmplice en alguns moments, però sobretot culpable i incòmode per no haver-se adonat què signifiquen realment alguns comportaments, sempre justificats amb l’etiqueta de tradició o cultura.
Albert ens atrapa des del principi de l’obra, acompanyada de pocs objectes, els únics necessaris per posar-nos en situació, i amb una petit tractament musical, sonor i lluminós que acaba de crear l’atmosfera perfecta per a cadascuna de les diferents històries.
Es tracta d’un gran exercici d’empatia i de presa de consciència de la societat real, imprescindible especialment avui dia quan més que les semblances, es busca la diferència entre les persones.
