La darrera producció d’Anexa, que es pot veure aquests dies al Teatre Aquitània, és una simpàtica comèdia que tranquil·lament podrien haver escrit Tarantino, Almodóvar i Terry Gilliam, després d’algunes copes (i algun que altre porret) davant d’una llar de foc, una nit de tempesta.
L’autor, però, és el versàtil Xavier Morató, que ja ens té acostumats a comèdies de tota mena i colors, i que aquest cop ha tingut l’enginy i valentia d’abordar un tema actual, teatral i compromès amb les qüestions socials del moment (la normalització de les relacions LGTBIQ+ i tot els sufixes que calguin) amb una comèdia… divertidament terrorífica.
Un grapat de temes van apareixent com conills del barret d’un mag. Els gags es reparteixen al ritme d’una comèdia d’HBO (alguns, amb ocurrències realment brillants). Però allò que té més mèrit és l’elegància amb la què totes les trames es tanquen al final de l’obra, transformant una proposta que, a priori, podria semblar un clixé més del gènere, en una obra actual, necessària… i molt divertida.
Els dos protagonistes, Jaume Casals i Àlex Ferrer, interpreten la típica parella en crisi que arriba a una casa on cap de nosaltres no s’hi quedaria més d’un minut. Ells, però, hi passaran la nit, deixant-se la pell a cada minut d’una intensa trama que ens portarà a través de taules ouija, històries de fantasmes i tradicions ancestrals que precipiten en un final catàrtic. Els dos actors, en estat de gràcia, només es veuran superats per la increïble aparició de Meritxell Duró, la meravellosa àvia quasi-centenària que s’incorpora a la trama sense assabentar-se de gairebé res per acabar convertint-se en l’autèntica desllorigadora de la història.
Una comèdia terrorífica de divendres o dissabte i crispetes, per riure, desconnectar i, per què no, entendre que, si mirem enrere i recordem coses que passaven no fa tant, ens n’adonarem que, avui, potser, no estem tan malament, tu.
