Aquesta producció obre la porta a una reflexió sobre una vida i també sobre la pròpia mort. En aquest espectacle es mostra al públic les darreres converses que van mantenir el director de l’obra, Àlex Rigola, i la dramaturga Alba Pujol, amb el pare d’aquesta, el professor d’economia Josep Pujol, durant les sessions de quimioteràpia dels últims mesos de la seva vida. Al text se’ns trasllada, per començar, a un joc proposat per Rigola en què Pujol havia de parlar sobre uns conceptes concrets, podien ser definicions o allò que li vingués al cap. Conceptes com l’amor o la història, entre d’altres, i també reflexions sobre com actuar per tenir una vida millor, quins eren els retrets que es feia el pacient i quin records guardava amb un somriure.
A dalt de l’escenari Pep Cruz, donant vida a les paraules de Josep Pujol, i Alba Pujol, fent d’ella mateixa. A la pantalla, imprès en lletres, els conceptes que llençava Rigola durant les converses.
El que cal destacar per sobre de tot d’aquesta obra és la valentia – i també generositat– d’Alba Pujol per compartir amb el públic uns moments tan delicats i íntims, converses crues i també divertides que van passar durant els darrers dies de vida del seu pare.
Per un costat, podem riure de discussions que tenien sobre el futur laboral d’una dramaturga com ella –ell sempre va voler que fes un espectacle de pallassos-, però, per l’altre, també estem presents quan parlen dels records mutus que tenen de la seva relació i que repassen a la consulta, o quan parlen de com serà el funeral de Pujol, cada vegada més a prop. És ben bé una intromissió en la seva vida personal, en la seva intimitat, com si miréssim pel forat del pany de la porta on estan reunits conversant. I això crea pudor, angoixa, dolor i també complicitat. Tot alhora. Perquè sentim empatia per un i altre davant les seves reflexions i les seves pors. Perquè somriem quan veiem quina complicitat tan especial han forjat amb el pas de la vida. Perquè envegem com afronten un moment tan dolorós.
Tot i que és un text punyent i dur, hi ha moments divertits, on s’escapen riures i somriures, un reflex de la vida. I també hi ha moments que s’encallen en la narració, un exemple és un vídeo d’un metge que surt al muntatge teatral, en el contingut és important, però que es fa massa llarg per l’espectador que arriba a desconnectar davant d’un discurs llarg i monòton.
Difícil tasca per Pep Cruz la d’interpretar al pare de la seva companya d’escenari, però passa l’examen amb nota, la química i l’afecte entre tots dos és palesa des del primer moment. Es nota la complicitat i l’estima, i això fa que el públic connecti més amb tots dos i la seva història.
La posada en escena és sòbria i acurada, tal i com ha de ser. La força d’aquest espectacle és en el text i en les emocions que transmeten els seus intèrprets, i no es necessita res més.