Jo no sabia què anava a veure. En Rigola com a director, en Pep Cruz i l’Alba Pujol eren un atractiu suficient per anar-hi sense haver llegit res. De fet em creia que parlaven d’emigrants o gent que fuig “al país de nunca jamás”.
Es tracta d’una aposta teatral molt original ja que es presenta la relació real entre Alba Pujol i el seu pare durant la malaltia greu que el va portar a la mort. Pep Cruz és Josep Pujol i els diàlegs entre ells pensats i dirigits per Alex Rigola són d’una gran emotivitat.
No es tracta de buscar formes que ens facin més agradable un fet inqüestionable i inevitable sinó donar-li la dimensió natural, tranquil·la, organitzada i poètica que hauria de tenir la mort per tancar el procés d’haver viscut. La forma de viure i com s’hi arriba ens dona les claus per un millor final. La forma de construir la vida ajuda a afrontar la mort. Tot això i molt més està expressat a la delicada peça i al vídeo que es projecta del Dr. Enric Benito, oncòleg dedicat a cures pal·liatives qui ens recorda: “la mort no existeix, és un procés, és una celebració perquè és l’última pàgina de la teva història, és la curiositat pel viatge més apassionant que ens espera”.
Aquesta forma de veure la mort, aquest optimisme es destil·la en els diàlegs pare-filla. La complicitat entre ells dos dissimula la profunda emoció que transmet Alba Pujol al recordar moments especials amb el pare. Tot està cuidat i pensat des de la més exquisida tendresa i respecte. No podria ser d’altre manera.
L’escenari és molt senzill: Una taula que utilitza Alba per seure, repenjar-se i anar passant les preguntes que es projecten a la pantalla. Pep Cruz està còmode, vestit d’estar per casa mentre que l’Alba sembla preparada per participar a la processó de Verges. La llum tènue al públic fa que la connexió entre l’escenari i el pati de butaques sigui màxima.