Animal negre tristesa és un obra de comentari complex, però de recomanació assegurada. Intentaré evitar l’adjectiu del primer punt, d’entrada, i conclouré amb el segon, perquè s’ho val. Té tants matisos, hi entren en joc tants elements, que citaré els que, amb les hores, s’han revelat al meu cap com a eixos, reclams o columnes del que ha estat una experiència teatral de primer ordre. Un espectacle… total? Més endavant aclareixo el dubte. Vaig pels elements.
L’autora. Anja Hilling debuta en la dramatúrgia el 2003 amb la seva primera peça teatral, i de seguida és assenyalada per la crítica alemanya com una autora destinada a marcar època per la seva forma de concebre el teatre, per la seva proposta de nous llenguatges. Ben aviat, el 2007, amb Animal negre tristesa, rep un merescut reconeixement internacional. La traducció d’aquest text, a càrrec de Maria Bosom, es mereix un especial esment, sobretot pel currículum de qui l’ha dut a terme.
La direcció. Julio Manrique s’hi deixa anar, i probablement és el “culpable” de la resta d’encerts que citaré. L’escenografia. Brillant, dinàmica, genial. L’espai canvia i es fa proper. Més proper quan més intens és allò que projecta. La intervenció de la música completa la vivència. Les coreografies, dissenyades per Ferran Carvajal, hi aporten una emotivitat que sobrepassa el text, una intensitat que arriba ferotge al públic, i ens acosten al sentiment dels personatges que les executen. No importa tant la qualitat artística dels moviments, en aquest cas, com la càrrega que porten implícita. La narració en segon terme, situa l’acció de forma intensa i àgil, i esdevé un recurs que s’incorpora com un pont entre personatges i públic.
Les actrius i els actors estan fantàstics. Tothom hi aporta, i tothom et lliga des de l’escenari a vivències úniques. La interpretació és acurada, completa, sensacional, de cos, de pell, de moviment i de paraula. És fàcil evocar moments únics de cada personatge, o de les seves relacions.
La transició entre els tres grans temps de l’obra és magistral. En el primer, els protagonistes, de tornada de tot, pretenen gaudir d’una escapada a la natura, cadascú amb la seva motxilla vital. Tan de tornada que cometen una errada minúscula i són projectats directament als inferns, on tot explota, on tot esdevé, on es trenca tot. És una part central dura i intensa, diversa, per capítols titulats i tot. Llarga, però necessària. La direcció remata aquesta part. Excelsa. No ho exagero. La marca que deixa es viu a la tercera part, on els personatges, de retorn a un origen que ja no existeix, cremen per dins i es despersonalitzen. Al meu parer, aquest episodi s’allarga en excés. I aquesta és la resposta al dubte inicial. Cal explicar-ho tot, i el transcórrer entre les vivències ja separades d’uns i altres es dilata d’una forma que trenca la dinàmica anterior. Massa contrast. Aquesta és una qüestió de guió, i desconec si l’adaptació permetria una reinterpretació del bloc final. Dues formes diferents i consecutives d’un caos que es volen tractar amb un volum similar de dedicació, malgrat que la massa sensible és diferent. La densitat d’allò que es viu a la tercera part en surt perjudicada (no va així la fórmula?).
Malgrat aquest punt, i com afirmava, recomanació assegurada.