Més enllà d’un punt de vista

Totes les històries tenen més d’un punt de vista. Quan el relat arriba a l’opinió pública es perd més d’una de les seves cares, quedant en la memòria col·lectiva, sovint, la part més notòria i explosiva. És important que, tot i que no canviï la realitat, es conegui tot allò que implica cada narrativa.

El protagonista d’aquesta obra es troba a la presó, complint condemna per un fet ocorregut una dècada abans. Durant aquest monòleg, explicarà perquè es troba reclòs, quan en sortirà i com està gestionant el seu dia a dia tancat. Però sobretot, i més important, posa en veu alta les seves reflexions, pors i visió de futur.

És una obra totalment independent a Ricard 3r, la seva predecessora –el fet que el porta a la presó-. No cal haver-la vist per entendre el relat d’aquesta, però sí que potser ajudaria a posar-hi més pes a la narració que, en alguns moments, queda una mica fluixa en contingut o potència.

El més interessant del text és com s’endinsa en la vida i la ment de Ricard, com el protagonista exposa davant la societat què pensa d’allò que va fer, si n’està penedit i si veu un futur per ell fora de la cel·la. És un relat dinàmic i molt ben estructurat, tot i que en algunes ocasions hi ha uns silencis massa llargs entre escenes que fan que tot quedi en suspensió i l’espectadora es quedi expectant esperant un gir o una acció que no arriba.

Quim Àvila és un pol d’atracció durant tota la producció, atrapa al públic mentre va mostrant a poc a poc el fons del seu personatge, mentre deixa entrar a l’espectadora en la seva ment i la fa partícip de les seves pors. Durant el seu viatge emocional i mental cap a un possible futur, Ricard aconsegueix que la sala connecti amb la persona que hi ha darrera del delicte i es pregunti moltes coses que en un primer moment queden obviades per l’atrocitat dels fets. I aquesta sensibilització és gràcies a la interpretació d’Àvila: humana, sensible i plena de sinceritat.

L’escenografia funciona a través de varis elements que creen els diferents àmbits on es mou el protagonista. S’usen diversos utensilis que, segons el context, es transformen per ser allò que necessita el monòleg. Anna Alcubierre construeix l’espai de manera molt intel·ligent convertint quatre estructures en les diferents estances d’una presó.

Interessant producció que provoca moltes reflexions sobre les malalties mentals, el sistema penitenciari, la responsabilitat, la gestió de la culpa i la por pel futur.