Una mena d'Alaska

Aquesta obra la vaig triar per diversos motius, perquè era un Pinter, perquè l'Ivan Benet era qui la dirigia, perquè l'actriu que interpretava la protagonista era la Mireia Aixalà, perquè la pel·lícula Despertars (1990), protagonitzada per Robert De Niro i Robin Williams, inspirada en el llibre homònim d’Oliver Sacks (un clàssic de la literatura mèdica), em va fascinar (si no l'heu vist, us la recomano perquè és boníssima), i perquè la posada en escena combinava música, dansa i interpretació.

Una mena d'Alaska té com a protagonista una noia adormida des de fa vint-i-nou anys arran d'una encefalitis letàrgica, una malaltia que fa que el cervell anul·li l'ordre de moure's, però la pacient no està ni morta, ni en coma, ni adormida.
El personatge de la protagonista està inspirada en un cas clínic real.

L'espectacle està diferenciat en tres parts: una peça inicial ballada per l'Andrés Corchero, una segona part que combina el text original de l'obra amb moviment, i un final on el balla torna a prendre protagonisme.

La música en aquest espectacle, composta per l’Aida Oset, que també interpreta un dels personatges de l'obra, és molt important, el mateix que la il·luminació dissenyada per en Jaume Ventura i l'escenografia de la Sílvia Delagneau.

Hi ha un piano present a l'espai tota l'estona que va desenvolupant i transformant les melodies. La música representa els records de la música que sentia la protagonista, els sorolls interns del cervell i les sensacions i els seus estats emocionals.

També hi ha un gran mirall amb un rere fons molt metafòric, el qual ens situa en una posició d'observadors. El públic ens hi veiem reflectits i ens convida a entendre'ns a nosaltres mateixos i el nostre món.

Haig de dir que per mi ha estat tot un encert. M'ha encantat! El text és meravellós, he gaudit moltíssim de la interpretació de la Mireia Aixalà, que ha estat brutal, de la interpretació d'en Carles Martínez, sempre tan encertat i de la del ballarí i coreògraf Andrés Corchero, que a traves del seu gest elegant, i la delicadesa i precisió en els seus moviments, ha estat capaç de transmetre'ns l'ànima de la protagonista.


La veritat és que he flipat moltíssim amb la interpretació de la Mireia Aixalà, de les millors que li he vist fer, i la de l'Andrés Corchero, que m'ha hipnotitzat, literalment, durant tota l'estona.

També us haig de dir, que a la sortida, vaig sentir alguns comentaris desfavorables. Hi va haver públic que no els va agradar.
S'ha de dir que no és una obra fàcil, però quina obra de Pinter és fàcil?

A mi, em va fascinar.

Es tracta d'una peça enigmàtica, amb moments emocionants, fins i tot amb algun petit ensurt, pauses i silencis, foscor. Una peça en la qual somni i realitat conviuen juntes.

El que veiem a escena és realitat o ficció? És el que possiblement viu la noia? o el que l'autor creu que possiblement sent la noia?

Aneu i traieu-ne les vostres pròpies conclusions.