Tribut a les rates

És una obra molt sorprenent que podríem classificar com Teatre de l’absurd però a la vegada és un teatre social, de crítica i denúncia. La vellesa no ha estat sovint tractada als escenaris. Són personatges col·laterals que serveixen per parlar de la gent que els envolta, que els cuida o els pateix. La vellesa és moltes vegades soledat, pobresa, desolació  i discriminació (edatisme).

Per això felicitem a Aina Minguell i Aitana Ropero, les dues intèrprets,   les autores del text, les directores i les responsable de l’escenografia, el moviment i la dramatúrgia. Un treball increïble i ben resolt.

Dues dones grans que han estat desnonades dues vegades viuen en cubells d’escombraries rodejades de merda i acompanyades de rates.

La Companyia Las espectadoras descriu perfectament en aquesta obra les característiques del teatre de l’absurd. L’obra no avança, és circular, no té un argument lineal ni resolució final tot i que deixen obert un final que podria ser creïble. La vida per elles és monòtona, esperen poder celebrar alguna cosa, el seu aniversari, la conversa amb algú que les escolti o senzillament, saber que no importen a ningú. El llenguatge és fragmentat i mecànic, repetitiu i amb una incapacitat per comunicar-se entre elles tot i la necessitat que tenen l’una de l’altre.

Com a Godot, apareix algun personatge extern, en aquest cas en forma de veu i s’intercalen danses i màscares sense que aportin res a l’argument que és absurd com l’existència.

El repte és difícil però amb un to entre tràgic, còmic i grotesc, aconsegueixen mantenir l’atenció del públic tota l’estona.